Opinió
Jaume Clotet
L’altre dia, baixant de caminar pel Tibidado, vaig passar pel costat d’unes promocions de pisos que estan construint al capdamunt de Major de Sarrià. Suposo que tots sabeu de quines parlo. Ara que ho estic escrivint, comprovo que ja tinc hàbits de senyor gran: llargues caminades i mirar les obres. En fi. El fet és que m’hi vaig aturar un moment per admirar i olorar unes plantes d’espígol que hi han plantat i el vigilant, avorrit, no va trigar ni un instant a treure el cap i donar-me conversa. En només dos minuts vaig saber qui havia visitat els pisos; un conegut advocat vinculat al FCB i la parella joveníssima d’un famós jugador del mateix club. L’habitatge més barat supera els dos milions d’euros, però en aquest cas concret la persona interessada el volia només com a segona residència (em pregunto quina deu ser la primera…).
Deixant de banda la indiscreció del vigilant, el fet és que la informació que em va donar no em va sorprendre. Altres promocions similars tenen preus d’aquest nivell, i la venda de pisos i cases de segona mà no ofereix una perspectiva gaire millor. Aturo un moment la redacció de l’article per mirar, en un portal immobiliari, quants pisos s’ofereixen al districte de Sarrià-Sant Gervasi per un preu màxim de 500.000 euros i un mínim de 80 metres. Podria triar uns altres paràmetres, certament, però he triat aquests. Doncs el resultat és encara pitjor que no em pensava: dels 1.912 habitatges en venda només n’hi ha 153 amb aquests requisits. Per no parlar dels lloguers. Fa poc temps s’ha inaugurat un edifici d’habitatges sencer dedicat només al lloguer, a la Via Augusta, i cap dels pisos ofertats té un lloguer inferior als 3.000 euros.
Davant d’aquesta situació, qui pot comprar o llogar un habitatge a Sarrià? Quantes parelles joves de la vila, amb ganes d’iniciar un projecte familiar en comú, poden adquirir o llogar un pis que tingui, per exemple, tres habitacions (res de l’altre món en el cas d’un habitatge familiar)? Per no parlar d’algú que es vulgui independitzar en solitari. La resposta és ningú o gairebé ningú. Jo conec casos, com deveu conèixer vosaltres, de persones joves i no tan joves arrelades a la vila que han marxat a viure fora de Barcelona per la impossibilitat de trobar un habitatge. Per contra, mentre molts sarrianencs i sarrianenques joves marxen de la vila hi arriben persones, de pas o no, que no demostren tenir el menor interès a arrelar-s’hi; porten els seus fills a les escoles internacionals i no sembla que tinguin cap voluntat de parlar ni entendre el català, de participar en les activitats de la vila ni de conèixer la seva nova realitat local.
Al pas que anem, i sembla que no hi haurà canvis de fons en aquest camp, només romandran a la vila els sarrianencs que heretin un pis dels pares o dels avis, o que tinguin la sort de tenir bons llocs de treball que els permetin unes altes retribucions. La resta hauran d’enfilar el camí de l’exili econòmic i anar a altres indrets a viure, o compartir pisos fins ben entrada la trentena. Hom dirà que són les regles del mercat i que Barcelona és una ciutat global, amb els avantatges i les servituds que això comporta. No dic que no; la meva ànima liberal hi està d’acord. Però la meva ànima conservadora reclama que no es perdi la identitat de Sarrià (o de Gràcia, o de Sants, o de Sant Andreu) i que la gent pugui viure on han viscut les seves anteriors generacions.
Quines mesures es podrien prendre? Em sembla que no tinc més espai i ho deixarem per un altre dia.
