Memòria Viscuda
Jesús Mestre i Godes
Un dels meus besavis venia d’una vella família originària d’Herbers, un poble petit de sobre de Morella, però la família va baixar fins a Castelló de la Plana, i allà hi va néixer ell, i és dia Pasqual Godes. Els atzars de la vida el portaren cap a Barcelona, on va conèixer una noia de Manlleu, la Rosa Caballeria, una de les meves besàvies. Es casaren i visqueren entorn de Santa Maria del Mar, on tingueren quatre fills, dues noies i dos nois, un d’ells el meu avi. Però no us vull parlar del meu avi Pau, sinó del seu germà l’Artur Godes i Caballeria, o encara millor, de la seva projecció musical. Va arribar a ser Mestre de Capella de Santa Maria, i també compaginava aquesta feina amb la coral del Teatre del Liceu, on la família tenim documentat que molt sovint feia petits -i de vegades no tan petits- papers.
La base familiar, però, era Santa Maria del Mar i l’Artur i la seva muller, l’Emília varen tenir una colla de fills, set en total. Tot anava bé, però l’Artur no era una persona de bona salut i els metges varen dir que tot era degut al clima humit que regia el viure molt a prop del mar. I llavors li varen aconsellar que, sense sortir de Barcelona, procurés tenir continuïtat amb la seva carrera musical en una església del nord de Barcelona. I ho va aconseguir, i d’aquesta manera podem parlar de l’església de la Bonanova.
L’església de la Bonanova era originàriament la capella del castell de Sant Gervasi, amb quatre torres; el 1878, encara eren visibles els fonaments de tres i la meitat de la quarta. Davant per davant hi havia una plaça, que va ser urbanitzada el 1850, en terrenys del camp del Suca i el 1861 s’hi instal·la una font monumental; aquesta plaça serà la de la Bonanova…
La capella havia estat cremada
per l’exèrcit franco-castellà l’any 1706,
en un els episodis anteriors
a la Batalla i Setge de Barcelona
Abans de tot això, però, al començament del segle XVIII, i a dins del castell i en la seva església, es va aixecar una capella a la Mare de Déu dels Afortunats, i el nou culte també devia ser afortunat, ja que desplaçà la dels màrtirs Gervasi i Protasi, i ben aviat prengué el nom popular de la Mare de Déu de la Bonanova. Aquesta capella havia estat cremada per l’exèrcit franco-castellà l’any 1706, en una de les primeres barbaritats que tingueren lloc en un els episodis anteriors a la Batalla i Setge de Barcelona. Fou reedificada l’any 1765.
La devoció popular augmentà i l’any 1883 – més de cents anys després!- Lleó XIII va ser el papa que la va nomenar copatrona de la parròquia de Sant Gervasi, donant-li el nom de l’església de la Bonanova, el nom popular. Ja a finals de segle l’atracció de l’església renovada de la Bonanova, va anar augmentant, sobretot per les grans transformacions que es produïren a cavall de segle a tot l’entorn de la nova església, gràcies al desplaçament de tants barcelonins que provocaren el gran canvi urbanístic del vell Sant Gervasi, un dels fenòmens més interessants que s’ha efectuat en aquesta conquesta de la part baixa de Collserola, i que va modificar profundament la tranquil·la vila de Sant Gervasi.
L’oncle Artur, amb la concessió de mestre de Capella de Nostra Senyora de la Bonanova, es va revifar igual que les noves pedres consolidaren a la que és, sens dubte, un dels grans signes d’identificació de Sant Gervasi: Nostra Senyora de la Bonanova.
Jesús Mestre Godes és escriptor d’història
