Explorar El Jardí
Maria Josep Tort
El gènere Morus (Morera) aplega un conjunt d’unes 16 espècies d’arbres caducifolis nadius de les regions temperades de Nord-amèrica, Àfrica i majorment d’Àsia central. La morera blanca (Morus alba), anomenada també morera de seda o morera de cucs, és originària de l’est de la Xina i va ser introduïda a Europa com a arbre ornamental per la seva ombra fresca i el seu ràpid creixement, però, sobretot, s’ha conreat arreu del món pel valor de les seves fulles, que s’utilitzen per alimentar els cucs de seda que intervenen en la producció comercial d’aquesta fibra.
La morera blanca (Morus alba)
Pertany a la família de les moràcies, arbres d’àmplia i frondosa capçada i poca alçària. Caducifoli, amb fulles ovades, dentades, glabres (sense pèls) i lluents a l’anvers. Les flors, unisexuals, són poc vistoses i dibuixen conjunts d’espigues curtes i denses que esdevenen fruits blanquinosos, agrupats en una infructescència molt semblant a les mores dels esbarzers del gènere Rubus, que pertanyen a la família de les rosàcies i són molt apreciades. Les mores de Morus alba són comestibles, però insípides, per la qual cosa no es comercialitzen.
La morera blanca és una espècie força resistent a la contaminació, a les plagues i malalties, a la sequera i les glaçades. S’adapta força bé a tota mena de terrenys. La seva frondosa i brillant capçada, que projecta una ombra i una frescor immillorables, ha propiciat l’augment de la seva presència en el paisatge urbà, malgrat les conseqüències incòmodes de la caiguda dels fruits, que embruten força la via pública. La verdor i la frescor del fullatge a la primavera i el groc encès a la tardor li confereixen un atractiu admirable.
La morera destaca científicament per un fenomen realment inusual, implicat en l’alliberament del pol·len: els estigmes, els filaments que sustenten els estams portadors del pol·len, tenen una elasticitat tal, que aconsegueixen disseminar el pol·len a una velocitat inicial d’uns 600 km/h, el moviment més ràpid conegut en el regne vegetal.
Història
El conreu de la morera blanca per alimentar els cucs de seda va començar fa més de 4.700 anys a la Xina i, posteriorment, es va introduir en altres països. Els antics grecs i romans conreaven la morera amb aquesta finalitat. L’any 220 dC, un emperador romà (Elagabal) ja lluïa una túnica de seda. Al segle XII es va introduir a Europa i al segle XV, a Amèrica Llatina, després de la conquesta espanyola.
Durant centúries la seda, una fibra de gran resistència, lleugeresa i capacitat aïllant, va protagonitzar la història dels intercanvis econòmics i culturals entre Àsia i Europa a través de l’anomenada “Ruta de la Seda”. El seu valor s’utilitzava com a moneda de canvi. Els xinesos en el quart mil·lenni aC, van ser probablement els primers que aprengueren el secret de desenredar el fil continu i fràgil dels capolls filats pel cuc de seda (Bombix mori). L’any 2002, la Xina va dedicar més de 6.000 Km² al conreu d’aquesta espècie.
En molts punts de la península Ibèrica com Múrcia, Andalusia, Comunitat Valenciana i Aragó hi va haver indústries remarcables de la seda i, a finals del segle XVIII, Aranjuez va esdevenir un centre pioner en la fabricació de sedes excepcionals. Es van plantar moreres per a la cria directa dels cucs de seda, es van instal·lar màquines de filar i fins i tot tenien superàvit per abastir fil de qualitat a altres fàbriques.
Usos de la morera blanca
L’ús principal de les fulles de morera blanca arreu del món s’orienta a la cria de cucs de seda, una activitat agrícola-industrial que no presenta gaires dificultats, però cal tenir molta cura en el creixement de les fulles i en llur recol·lecció, ja que la seva qualitat afecta directament la salut del cuc i, al seu torn, a la qualitat del fil de seda. Les fulles joves i tendres es donen a les larves més joves i les fulles madures a larves més grans. Els agricultors o criadors tallen les fulles a mà i les mantenen ben netes i seques per evitar malalties.
Les fulles també s’utilitzen per alimentar el bestiar boví, com les vaques, els bisons o els búfals, en zones on les estacions seques restringeixen la disponibilitat de vegetació. Les fulles de morera es preparen com a te a Corea i les mores, malgrat el seu escàs valor gastronòmic, es mengen en alguns països i s’assequen o se’n fa vi.
La fusta de l’arbre és considerada de bona qualitat, ja que aguanta els canvis d’humitat sense deformar-se. S’utilitza en torneria, ebenisteria i per a construir carretes, canoes i mànecs d’eines.
La morera catalogada al carrer Alcoi, número 17, de Sant Gervasi
En una bonica placeta enjardinada, situada en la confluència dels carrers Alcoi i Lluçanès, hi viu, al bell mig d’un dens tapís de pitòspor, un exemplar de morera blanca catalogada l’any 2016 com a arbre d’interès local. Amb un perímetre de tronc de 2,3 m i una densa i voluminosa capçada de 17 m de diàmetre, la morera esdevé el centre de totes les mirades i genera un ambient fresc i agradable al pic de l’estiu. Altres espècies, com les palmeres washingtònies, els plàtans, algunes acàcies i un ullastre (l’olivera borda), vesteixen l’indret.
