Dimecres 06, novembre 2024
17.7 C
Sant Gervasi
17.4 C
Sarrià
Publicitat

La pèrdua d’identitat

Publicat el 12.4.2016 10:00

Gent gran

Isabel Fernàndez Pérez

Fa molts anys, al meu avi li van diagnosticar Alzheimer. Durant el procés de la malaltia, el deteriorament progressiu de les seves capacitats cognitives va comportar que deixés de parlar, de caminar, de reconèixer i, sobretot, de saber qui era. Paral·lelament la meva família unia esforços per anar adaptant-se al seus canvis. Durant el seu últim alè de vida, es va passar el dia cantant, parlant, rient i reconeixent a tothom. Va recobrar la seva identitat, la que pensàvem que havia perdut, però només estava amagada darrere de la malaltia.

Publicitat

Com el cas del meu avi, n’hi ha d’altres. Durant aquests anys treballant en l’àmbit de les malalties neurodegeneratives, he pogut confirmar la importància que té l’entorn de la persona que pateix la malaltia per conservar la seva identitat i la rellevància que adquireix l’acompanyament d’aquesta per a un adequat estat emocional i una bona qualitat de vida.

Publicitat

Tot i que la malaltia d’Alzheimer presenta sempre una simptomatologia determinada (afectació de la memòria, desorientació temporal i espacial, alteració del llenguatge, alteració de la conducta, etc.), aquesta es manifesta heterogèniament; vol dir que afecta de manera diferent a cada individu. No podem oblidar la idiosincràsia de cada malalt i que darrere de cada un d’ells existeix una història de vida.

Sovint la malaltia ens fa canviar la percepció que tenim, els veiem diferents. Limitem i centrem la seva identitat en la malaltia i en els nous comportaments, deixant enrere la seva vida anterior. Aquest estigma els pot acompanyar durant tot el procés fins al punt que, a vegades, podem caure en l’error de negar, despersonalitzar o fins i tot infantilitzar sense que en siguem conscients.

La manera com veiem i com tractem el subjecte contribueix en el manteniment de la seva identitat. La relació que estableix l’entorn amb el malalt d’Alzheimer és crucial per conservar la seva condició com a persona. Compartir moments amb ells, establir noves maneres de comunicar-se com ara les abraçades i els gestos, reconèixer-los, caminar junts i aprendre amb ells sense jutjar-los… són petits actes i interaccions que permeten apropar-nos a ells, acompanyar-los en el seu procés i, sobretot, dignificar-los sense que quedin relegats per la malaltia.

L’impacte emocional que això suposa és enorme. Diversos estudis afirmen que en la malaltia d’Alzheimer les emocions perduren més que els records. La persona potser no és capaç de recordar què ha causat un determinat sentiment, però aquesta vivència emocional pot perdurar en el temps. De manera que l’afecte i l’acompanyament que li puguem oferir des del seu entorn més proper afavoreixen la instauració d’emocions positives i la reducció dels sentiments de frustració, irritabilitat i tristesa que poden esdevenir del seu estat d’inseguretat enfront la malaltia. Aquest fet reforça la seva identitat i millora la qualitat de vida d’aquestes persones.

Isabel Fernàndez Pérez és educadora social

Fundació Uszheimer
Centre de Dia i Unitat de Memòria

Passatge Forasté, 11-13, 08022 BCN
Tel.: 93 418 65 65
fundacio@fundaciouszheimer.org
www.fundaciouszheimer.org
http://www.premisoletura.com

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.