Gent gran
Edurne Iturmendi
Un dels reptes educatius més punyents que afrontem els professionals i els cuidadors que tenim cura de persones que tenen demència és el maneig de l’equilibri entre dos drets fonamentals, el de llibertat i el de seguretat.
L’Alzheimer comporta una pèrdua de les funcions cognitives lligada a unes dificultats per funcionar en el dia a dia. Així mateix, és una reacció natural per part de la persona malalta aferrar-se a determinades activitats que per ella són importants i que tenen un significat de llibertat i de independència. L’anosognòsia pròpia de l’Alzheimer fa que sovint es doni una percepció deficient de les situacions de perill i dels propis límits, fet que pot comportar riscos per la pròpia seguretat i per la dels altres. Heus ací, on comença la tensió entre l’ànsia de llibertat de la persona amb demència i l’anhel de seguretat de l’entorn que la cuida.
Quan cuidem i fem més cas al concepte de seguretat, practiquem estils educatius autoritaris i/o paternalistes que van en detriment de l’autonomia de la persona que volem cuidar. Si fem prevaldre el dret a la llibertat, adoptem un estil negligent o de no actuació en el que propiciem que sigui la pròpia persona malalta la que prengui les seves decisions seguint uns criteris volàtils, egoistes i poc racionals que conviuen amb l’existència de rutines molt laxes o, en molts casos, inexistents.
El terme mig el trobem en l’estil assertiu. Les persones cuidadores escoltem les necessitats de les persones que cuidem i ens adaptem a les exigències depenent de l’estadi de la demència corresponent, posant límits i facilitant rutines adequades. En l’abordatge a l’Alzheimer, es tracta de facilitar la llibertat i l’autonomia i, al mateix temps, donar seguretat.
Però, com ho fem?
Tres consideracions. En primer lloc, cal conèixer el grau d’afectació de la demència. No es tracta de prendre tota la llibertat a la persona, sinó adaptar-se el que pot fer i el que no pot fer. Això vol dir estar disposat a modificar el pla d’atenció en funció del moment de la malaltia i no pas adoctrinant a la persona malalta sobre la seva seguretat. En segon lloc, entendre a una persona que té Alzheimer només és possible si es coneix la seva biografia (personalitat, valors, gustos, etc.); en una situació de dependència i vulnerabilitat, és molt important la personalització per entendre els seus comportaments, per poder donar continuïtat a la seva trajectòria vital i per poder cuidar segons les seves voluntats. L’última consideració es refereix al fet de ser realista respecte a les limitacions, és impossible prevenir tots els problemes. Hem d’estar disposats de “prendre riscos”. Ni totes les mesures de seguretat són desitjables, ni bones, ni la garanteixen. Però per “prendre riscos” seria bo poder confiar en la dimensió social dels drets de seguretat i de llibertat; a l’igual que la llibertat d’una persona amb demència està en diàleg amb la dels altres, en la seva seguretat també cal un compromís social, poder confiar en les relacions amb la comunitat. Així, la persona malalta podria gaudir de més quotes de llibertat perquè l’entorn seria més segur.
Edurne Iturmendi és educadora social
