Articles d’Autor
Jaume de Oleza
Al passeig de Sant Gervasi, a l’altura del número 5, ens trobem amb una petita construcció de tot just 50 m2 de superfície que irromp gairebé bé sobre la vorera del carrer. Crida l’atenció pel seu estil poc comú de reminiscències àrabs, i que contrasta ràpidament amb el context on està ubicat. Va ser edificat per ser un pavelló i lloc d’esbarjo per als infants reials, conseqüència de la visita a Barcelona de la reina regent Maria Cristina amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona i que va tenir lloc l’any 1888. Va ser construït en un temps rècord a l’extrem del jardí de la torre Castanyer per la família Jover i Vidal, que eren els propietaris de la finca. La iniciativa va venir determinada a causa de l’agenda oficial atapeïda de la reina, i per això es va pensar a construir de forma urgent aquest petit edifici com a lloc d’esbarjo i resguard per als infants reials. D’aquesta forma la reina podia atendre l’agenda oficial. Que com curiositat, entre els infants es trobava el futur rei Alfons XIII. El pavelló únicament va estar ocupat dues setmanes: posteriorment, el va ocupar el servei domèstic de la casa. Més tard, la torre Castanyer va ser adquirida pel mecenes Eusebi Güell, que va utilitzar aquest pavelló com a habitatge per al servei. Avui dia està segregat dels jardins de l’antiga torre i està ocupat per unes oficines d’una immobiliària.
La construcció té forma octogonal i es caracteritza pel seu estil oriental de tints neoàrabs. Uns arcs de mig punt sustentats per uns fins pilars al més pur estil aràbic dibuixen l’entrada i distingeixen d’una forma molt peculiar aquest petit edifici. És un exemple més d’un estil arquitectònic que es va incorporar en aquella Barcelona entre els anys 1859 i 1914, i que va donar com a resultat la construcció d’edificis amb clares influències orientals, com la plaça de toros de les Arenes, la casa Marsans de l’arquitecte Julio Maria Tey, amb uns interiors amb adorns francament àrabs, i fins i tot l’arquitecte Gaudí quan va dissenyar l’espectacular fumador de la casa Vicens amb una clara influència oriental.
El gust per l’orientalisme en la societat catalana d’aquell temps no tan sols venia determinat per la inclinació que tenia la nova societat burgesa en plena expansió industrial i colonial, sinó que també representava una forma d’hegemonia que anava més enllà del nostre territori. Una apropiació cultural que en alguns casos definia un cert prestigi que venia donat per optar per estils arquitectònics d’alguna manera exòtics. Aquest pavelló que ens ocupa, malgrat la seva petita grandària, representa una mostra més d’un estil arquitectònic no gaire comú en la nostra ciutat.
