Història
Jordi Bigues
Amb les txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa, Sant Gervasi va conèixer una de les mostres més espantoses del terror estalinista. Un dels dos totalitarismes del segle XX va donar un dels pitjors exemples en aquest centre de tortura, on els drets humans eren trepitjats en nom de les classes populars.
Arran del sollevament militar de juliol del 1936, el monestir de les monges Magdalenes Agustines va quedar abandonat i ocupat per milicians. Situat al carrer Vallmajor 27-29 cantonada amb el carrer Copèrnic, el monestir va ser transformat en presó, mentre que una torre que hi havia al davant, que havia estat escola de pàrvuls de la Generalitat de Catalunya, esdevenia el centre dels interrogatoris, amb “un llòbrec túnel subterrani”, segons el periodista Lluís Permanyer.
Amb la formació del Servei d’Investigació Militar (SIM), el setembre del 1937, el convent es va convertir en el “Preventori D”, el centre de detencions il·legals més important de Barcelona. La txeca del carrer Saragossa 77, al convent de les Santjoanistes, va passar a ser el “Preventori G”.
L’adequació d’aquestes dues txeques va comptar amb els diners necessaris del govern de la República espanyola, de la qual Barcelona n’era la capital. Una reforma arquitectònica va convertir els dos convents en preventoris modèlics. Santiago Garcés Arroyo, cap del SIM des d’abril del 1938 (conegut per haver participat en l’assassinat del líder de la CEDA Calvo Sotelo a Madrid), va encomanar a Alfonso Laurencic adequar el monestir de Vallmajor. Laurencic era un arquitecte impostor i agent policial sense prejudicis ni principis que va treballar amb el suport i assessorament dels txequistes, els agents policials estalinistes espanyols i russos. Els treballs duts a terme van ser certament molt peculiars.
— A la part baixa de l’edifici, on hi havia les carboneres, es van fer tres cel·les de 40 per 50 cm, les cel·les armari. La persona detinguda estava asseguda i es col·locava una fusta que obligava a seure d’una manera forçada, mentre que un focus de llum davant la cara provocava una gran escalfor i ferides a la retina. A l’alçada del cap, un timbre elèctric sonava de manera continuada.
— Al jardí hi havia un racó elevat destinat a simular afusellaments, amb una fosa oberta per dipositar el cadàver.
— A un racó del mateix jardí hi havia el pou, on la persona era sotmesa al turment de l’aigua. Des del pou partia un passatge soterrat i estret que travessava el carrer Vallmajor i traslladava les persones al pati de l’edifici d’enfrontar, a l’edifici número 5 del mateix carrer, que conduïa a les cel·les col·lectives.
— La txeca es completava amb cel·les de mànegues d’aigua a gran pressió; altres anomenades neveres amb barres de gel; i la campana, feta a base de maons refractaris envoltats de cables elèctrics. Les cel·les d’incomunicació s’havien construït a l’interior de l’església del monestir.
— Les cel·les al·lucinants eren el cor de la txeca. Les parets estaven decorades amb diferents dibuixos destinats a atordir les persones. Feien 2,5 metres per 1,80 m, però el terra no era regular. Hi havia maons disposats per impedir caminar, els llits inclinats per dificultar el descans, i d’altres tenien una inclinació que impedia estar tant dret com estirat. Uns rellotges de quatre hores feien perdre la noció del temps. A partir dels dibuixos s’han fet moltes interpretacions sobre art i tortura.
Els destinataris
Qui eren els destinataris d’aquest conjunt de ressorts? En primer lloc, els quintacolumnistes, els extremistes implicats en treballs d’espionatge i insurgència en la rereguarda republicana a favor del franquisme. En segon lloc, els revolucionaris perseguits pels estalinistes: membres de les joventuts llibertàries i comunistes ibèriques, de la CNT i la FAI, i el POUM. També brigadistes i milicians internacionals vinguts d’arreu per combatre el feixisme però que no compartien la ideologia totalitària de Stalin.
Un total de 122 persones —90 homes i 32 dones— van explicar i declarar durant el 1941 i part del 1942 com se’ls van vulnerar els drets.
Només una minoria, 28 homes i 6 dones, van ser víctimes de les tortu
res, segons l’historiador Pelai Pagès, que ha analitzat les declaracions. Els relats dels torturats són espantosos: “La vida a aquesta txeca era extremadament dura sota tots els punts de vista, doncs, a més d’una alimentació escassa, mancava el més indispensable per viure i sense [sic] assistència mèdica de cap classe”.
A principis de febrer del 1939, poc després de l’ocupació de Barcelona el 26 de gener, l’escriptor i director de teatre i cine Edgar Neville va filmar un documental de propaganda contra “el terror rojo”, centrat en la txeca de Vallmajor, i que va titular Vivan los hombres libres.
La inquietant decoració de les txeques ha estat motiu de l’exposició Habitació, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, de l’artista Pedro G. Romero i altres. També la crítica d’art Victòria Combalia i el pintor Antoni Tàpies s’havien referit a l’ús pervers de les avantguardes artístiques.
