Història natural de Sarrià i Sant Gervasi, IV
Cristina Junyent
- L’origen de les plantes: sense elles, la Terra seria poc més que un desert
- Història natural de Sarrià-Sant Gervasi III. L’aigua d’escorrentia
Sarrià-Sant Gervasi és un dels districtes més verds de la ciutat. Amb Horta-Guinardó és la porta al Parc Natural de la Serra de Collserola, una proximitat que marca la seva condició. La vegetació és típicament mediterrània: amb un eixut estival fort coincideixen el període sec amb la temperatura alta. Per evitar una transpiració excessiva, les fulles de les plantes, com l’alzina i el pi, s’hi han adaptat. S’han recobert de ceres, són rígides i persistents, es renoven al llarg dels anys; a mediterrània no s’hi troben grans plantes de fulla tendra. Els arbustos solen tenir arrels ben desenvolupades per anar a buscar l’aigua assequible al subsòl. També hi trobem moltes plantes anuals que moren en temps eixut i tornen a germinar amb les primeres pluges.
L’orografia complexa de Collserola amb diversos espais d’ombra o solell, permet que s’hi trobin més de mil espècies diferents de plantes superiors. L’orientació i la intervenció humana fan que al solell, des de Sant Pere Màrtir fins als contraforts d’Horta, hi predominin els prats, formacions herbàcies dominades per gramínies xeròfiles —amants de l’eixutesa—, com ara l’albellatge (Hyparrenia hirta), força alta i que l’estiu s’asseca i pren color de la palla; quan a la tardor plou, recupera el color verd. És parenta de les gramínies de sabanes africanes; una relíquia tropical de marcat interès científic.
Els prats són secundaris a la destrucció del bosc primitiu. Es van conservar per efecte de pastures de cabres i ovelles, i per cremes recurrents dels pagesos que evitaven el creixement de mates i arbustos. En abandonar la pastura, una de les primeres espècies que recupera els prats és la ginesta (Spartium junceum), que omple de color i olors la primavera. També s’hi troben trèvols (Trifolium), melgons (Medicago), anagall (Anagalis arvenses), llistó (Brachypodium retusum), ruda (Ruta angustifolia), matapoll (Daphne cnidium) i fonoll (Foeniculum vulgare).
Les plantes més fàcils de trobar
De vegades, els prats s’estabilitzen; altres cops es regenera la vegetació llenyosa i la zona s’adreça cap a la recuperació lenta del bosc. Aleshores, els vessant assolellats —on la llum i l’escalfor del sol arriben arran de terra—, es cobreixen de matollars i brolles, conjunts d’arbustos que mai no arriben a ser gaire densos ni gaire alts (2 m màxim). Les plantes més fàcils de trobar en una brolla són la gatosa (Ulex parviflorus), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), el bruc (Erica), les estepes (Cistus), el romaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Thymus vulgaris) o el cap d’ase (Lavandula stoechas).
És freqüent trobar boscos de pi blanc (Pinus halepensis), que s’aprofitaven per a la indústria de la fusta. En deixar-se d’explotar, es van començar a regenerar espècies rebrotadores, com l’alzina i el roure, factor que ha donat lloc als boscos mixtos que veiem actualment. En aquests boscos també s’hi troben el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’arboç (Arbutus unedo), la rogeta (Rubia peregrina) i el romaní (R. officinalis), entre d’altres.
Les pinedes evolucionen lentament cap a l’alzinar —o l’alzinar amb roures—, un bosc més madur típic de l’obaga. Les capçades dels pins envellits sobresurten d’un sotabosc creixent d’alzines (Quercus ilex) i roures (Q. cerrioides), amb altres plantes pròpies dels alzinars ombrívols. En aquest bosc característic de l’Europa central, també s’hi poden trobar exemplars de til·ler de fulla gran (Tilia platyphillos) i la servera (Sorbus domestica). I, tot i que molt escàs, grèvol (Ilex aquifolium), protegit per evitar-ne la recol·lecció massiva de Nadal.
Al sotabosc, és freqüent trobar-hi maduixeres (Fragaria vesca) i corona de rei (Doronicum pardalianches). En indrets on pràcticament la llum del sol no arriba a terra s’hi acostumen a trobar masses d’heura (Hedera hèlix), algunes falgueres i molses. Màquies i garrigues són formacions vegetals arbustives de fulla perenne i molt denses que no superen els 3 m d’alçada; s’hi poden trobar bruc (E. arborea) o arboç. La freqüència d’aquestes espècies s’explica perquè rebroten amb força sobre sòls silícics després de pertorbacions com incendis o tales. També s’hi pot trobar alguna alzina, roure, matabous (Bupleurum fruticosum) i lianes com l’arítjol (Smilax aspera).
El terreny agrícola amenaçat pel creixement dels nuclis urbans i les infraestructures
En els fondals i arran de l’aigua creix el bosc de ribera. De caràcter més centreeuropeu, els arbres caducifolis d’aquest bosc —com el vern (Alnus glutinosa), l’àlber (Populus alba) o el pollancre (P. nigra)— acoloreixen el curs de les rieres quan arriba la tardor. A l’estrat herbaci i arbustiu hi predominen també plantes de fulla grossa i tendra, amb elevats requeriments hídrics, com l’avellaner (Corylus avellana), diversos tipus de falgueres, càrex (Carex) i ortigues (Urtica).
La superfície destinada a l’agricultura a Collserola s’estima actualment en un 6,4 % del territori (aproximadament unes 800 ha), i es concentra en les feixes sedimentàries dels vessants meridional i occidental. A les feixes del vessant del Llobregat, més escarpat, hi dominen els fruiterars (ametllers —Prunus dulcis— i cirerers —P. avium—) i algunes vinyes (Vitis) i cereals de secà. Al vessant del Vallès, amb terres més planeres i homogènies i els camps més extensos, farratges i cereals constitueixen els cultius principals. En ambdós casos, es tracta d’una agricultura tradicionalment amenaçada pel creixement dels nuclis urbans i les infraestructures.
A l’interior de muntanya, algunes clarianes de dimensions reduïdes conreades contrasten amb l’espai forestal. Els conreus compleixen una funció insubstituïble de protecció de l’espai natural immediat ja que proporcionen aliment a la fauna que hi hiverna i com a espai que esmorteeix les pressions de la ciutat. Per tal de salvaguardar el patrimoni natural i cultural de la serra, el 1987 es va aprovar el Pla especial d’ordenació i protecció del Parc de Collserola. El patronat que el gestiona en garanteix un ús públic i obert. L’any 2010 va ser declarat Parc Natural per la Generalitat de Catalunya.
