Cultura
Roser Díaz Martín
Haidé és una revista digital de publicació anual d’àmbit literari que recull diversos estudis al voltant de la figura i obra de Joan Maragall. El nom de la revista és el que Joan Maragall li va donar amb una dona enigmàtica a qui va adreçar uns delicats poemes d’amor. No saben si realment va existir o era una musa de l’autor. El context d’aquesta figura se centra en els últims estius, quan Joan Maragall, anava a prendre les aigües a un balneari.
La presentació del número 10 de Haidé es va fer al menjador de la Casa-Arxiu del poeta, situada al carrer d’Alfons XII 79, al barri de Galvany. Al voltant de l’escriptori, que havia fet servir tantes vegades el poeta, i acompanyats per la directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra, el director de la revista Haidé, Francesco Ardolino, i el coordinador del dossier d’enguany, Ignasi Moreta, es va aprofundir en els continguts de la publicació. Com a curiositat, encara que sigui el número 10, no s’està celebrant el desè aniversari, perquè es va publicar el número 0, sent aquest any l’onzena publicació.
El nombre d’accessos a la revista s’ha duplicat des de l’any 2018 (5.000) i traient el pic de la pandèmia, on el món digital es va disparar, aquest any s’han arribat quasi a les 10.000 visites. És una revista superespecialitzada, com diu el seu director, i que ha treballat molt per incorporar eines per donar visibilitat a la revista dins del món digital per indexar en portals literaris internacionals (anglesos i italians) donant així una major difusió.
Per crear els seus continguts hi ha unes seccions fixes al voltant de Maragall, aquest any Maragall i Perucho, o Maragall i Ibsen. També es poden trobar coses engrescadores com la publicació d’uns manuscrits inèdits de Brossa, un estudi del llibre “Tria” de Joan Maragall (1909). Els continguts més específics es recullen al dossier d’aquest any a càrrec d’Ignasi Moreta, un estudiós del poeta que s’ha endinsat en el concepte d’hermenèutica, la metodologia d’interpretació de textos. Ho ha fet des de dues perspectives: des del lloc de l’autor i des del costat del lector.
El mateix text pot tenir moltes lectures, de fet. Pot ser eternament viu segons el moment històric en què es rellegeixi i reinterpreti, o bé segons el sentiment o la mirada del lector. Es pot llegir des del temps de l’autor o des del mateix temps del lector. D’aquesta manera un text clàssic pot sempre aportar noves influències, nous continguts, sense distorsionar la base creativa i la comunicació inicial.
Finalment, el poeta Eduard Sanahuja va encisar els assistents amb un recital de poesia ràpid, incisiu, i de vegades irònic però molt profund, fonamentat en una realitat tant propera com atemporal. Un vespre més, l’Arxiu Maragall va esdevenir el temple de les paraules.
