El Jardí de les Escoles
En aquest article, Ariadna Arco Pérez, alumna de 2n de Batxillerat artístic de l’Institut Josep Serrat i Bonastre, recull els resultats del seu treball de recerca L’edifici històric de l’Institut Josep Serrat i Bonastre, llegat viu de l’arquitectura escolar de la Mancomunitat, realitzat amb la tutoria del professor Jordi Mota Montserrat.
L’edifici històric de l’Institut Josep Serrat i Bonastre té un passat fascinant que explica, en gran part, la seva estructura i el seu aspecte actual. Els seus orígens es remunten a quan aquest era una de les ales del convent dels Josepets. L’any 1916, Barraquer, a Las casas de religiosos en Cataluña descrivia el monestir i explicava que l’edifici del col·legi de Sant Vicenç de Paul n’havia format part. En concret, havia estat l’ala occidental del segon claustre, a orient del principal. En aquest sentit, una postal de 1890 (publicada per Anna Canalda en el llibre 125è aniversari. Institut Josep Serrat i Bonastre) demostra que l’edifici del Col·legi de Sant Vicenç de Paul que cita Barraquer és l’actual Serrat i Bonastre.
També en un plànol de 1845 és visible aquesta ala oriental i una part de l’ala sud, ara desapareguda, que s’unia al primer claustre. Les dues apareixen separades del convent, ja que en aquells moments els terrenys ja feia uns anys que havien sigut venuts i separats. Amb la desamortització de Mendizábal, l’any 1835, el convent havia estat expropiat, i el 3 de gener de 1837, subhastat. El nou propietari de l’immoble havia passat a ser Llorenç Amigó, que l’havia adquirit per 510.000 rals.
A la mort d’aquest, la finca va ser adquirida per l’industrial i polític Fernando Puig i Gibert. Diu Palomas i Moncholí, a la Real Academia de la Historia, que l’any 1857 Fernando Puig va adquirir una finca a Gràcia, i això ho corrobora l’escriptura de la propietat de l’edifici històric del Serrat i Bonastre, de la qual hi ha una còpia a l’arxiu del centre. Barraquer diu que Puig va convertir la finca en un “delicioso lugar de recreo, con casa, parque, umbráculo, etc.”, i que en va pagar 21.000 duros als hereters d’Amigó. Palomas i Moncholí explica que Puig va fer-hi un jardí botànic, on va introduir l’eucaliptus a Catalunya. Elvira Farreras, en el seu llibre Adéu Putxet. Rèquiem per un barri, també parla d’aquest jardí, i de la flaire dels eucaliptus, quan descriu la casa del Marquès de Santa Anna.
La coberta del seu llibre és un valuós document gràfic de l’edifici històric del Serrat i Bonastre: es tracta d’un quadre d’Achille Battistuzzi de 1875 en què es representa la propietat en temps de Fernando Puig. Elvira Farreras cita el quadre quan parla de la finca del Marquès de Santa Ana, i explica que aquesta arribava fins a dalt del turó del Putxet. L’autora, desconeixent que el propietari de l’edifici històric del Serrat era aleshores Fernando Puig i Gibert (cosa que descobriria Anna Canalda el 2015), pare de Fernando Puig i Mauri, futur Marquès de Santa Ana, no relaciona la finca del quadre amb l’edifici del Serrat i afirma, erròniament, que no queda ni rastre de la casa del marquès.
Però si parem atenció a la torre del quadre, no hi ha dubte que es tracta de l’edifici històric de l’Institut Josep Serrat i Bonastre. Les correspondències formals entre l’edifici del quadre i el de la postal de 1890, anterior a la reforma noucentista de Josep Goday, són clares. L’edifici, de tipus classicista, es dividia ja en tres nivells. A la planta baixa hi tenia, a l’extrem esquerre de la façana, una porta de carros, i a la part central, una doble escala adossada que donava accés al primer pis, en el qual ja existia, en tota la llargada de la façana, la galeria oberta que el caracteritza. És visible també, a les dues imatges, un frontó clàssic sobre el cos central de la façana, eliminat per Goday entre 1921 i 1924.
Diu Farreras que el quadre d’Achille Battistuzzi es conserva a casa de la família Vilà. Estem intentant localitzar-los i des d’aquí fem una crida a tothom que ens pugui ajudar. Per una altra banda, el projecte de parcel·lació de la finca de Fernando Puig de 1884-1889, conservat a l’Arxiu Contemporani de Barcelona, mostra la propietat en aquells moments. S’hi veu el jardí botànic i que l’edifici està format per quatre naus al voltant d’un pati interior rectangular.
Andreu Àlvarez, exdirector del Serrat, va donar a conèixer en el llibre de Canalda que Puig va vendre la finca al metge Antoni Jover i Puig. El llibre també explicava la troballa d’uns plànols de 1904 que ho corroboren. L’escriptura de la finca diu que Jover va comprar la casa l’any 1900, per 50.000 pessetes, a Fernando Puig i Gibert. Aquesta, per tant, no va ser mai propietat del seu fill, Fernando Puig i Mauri, Marquès de Santa Ana.
Antoni Jover havia tornat a Barcelona arran de la revolució cubana i havia adquirit la Casa Vicens l’any 1899. També feia gestions per a la creació d’un sanatori d’infants, segons explica el diari La Dinastia de l’1 de juny de 1900. Això i els plànols de l’edifici de 1904, conservats a l’Arxiu Contemporani de Barcelona, indicarien que Antoni Jover va comprar la finca del carrer del Marquès de Santa Ana per convertir-la en un hospital infantil. En els plànols podem veure com aleshores l’edifici havia passat ja a tenir forma d’U i com a les ales nord i oest hi havia molts dormitoris en bateria. En el mateix plànol es veu també com encara no existien les escales que ara connecten els pisos de l’edifici, cosa que demostraria que les va afegir Goday entre 1921 i 1924 amb la voluntat de crear unes escales àmplies i lluminoses, tal com feia en tots els grups escolars que construïa.
L’any 1908, la Escuela Municipal de Arte del Distrito VIII es va traslladar a l’edifici del carrer del Marquès de Santa Ana, pel qual en va pagar un lloguer mensual a Antoni Jover fins a l’any 1920, quan l’Ajuntament de Barcelona va comprar finalment la finca. L’adquisició de l’edifici per part de l’escola, que va passar a dir-se Escola Complementària d’Oficis Abat Oliba, va motivar que s’hi dugués a terme una reforma general dirigida per Josep Goday entre els anys 1921 i 1924.
Malauradament, sembla ser que el projecte d’aquesta reforma d’estil noucentista no s’ha conservat. No obstant això, hem pogut identificar els espais i elements que en són fruit mitjançant la comparació amb l’edifici anterior a la reforma i l’establiment de paral·lelismes amb altres escoles de l’arquitecte: l’actual biblioteca era abans una sala d’actes amb la qual Goday volia promoure les interaccions entre alumnat i professorat; les aules, totes disposades a les façanes exteriors, gaudien de llum i aire, seguint els ideals higienistes de la Mancomunitat; a la façana, es van afegir al segon nivell pilastres jòniques i un entaulament clàssic, i en el tercer nivell, les finestres d’arc rebaixat es van substituir per finestres verticals; els exteriors es van decorar amb esgrafiats de Francesc Canyellas, que també va instal·lar una bonica font al pati; moltes obertures segueixen la tipologia típica de Goday: òculs ovalats i rodons tant a l’interior com a l’exterior, i finestres d’ampit inclinat, com la de la torreta; al vestíbul hi ha columnes de bases simples i fust llis, típiques de l’arquitecte; també ho són les columnes toscanes del primer i segon pis i de la biblioteca, idèntiques a les del Grup Escolar Pere Vila.
A l’institut es conserven, a més a més, tres bancs de fusta d’estil racionalista que són obra de Goday. N’hi ha un d’igual a l’Escola Casas. Són part d’una reforma que va estar dirigida a adaptar l’edifici als ideals educatius de la Mancomunitat, que el converteixen en patrimoni de la història escolar de la ciutat i que encara bateguen, dia a dia, dins els murs de l’institut.
