Galvany – Turó Parc
Roser Díaz Martín
Llum i foscor
Arriben les festes de Nadal. Com tots els anys els botiguers comencen a decorar els seus aparadors amb llums i figures. La gent, potser una mica més gris que altres vegades, remou dintre el seu cor per trobar un sentiment alegre. Tots tornem a l’infant que vàrem ser, recordem els menjars familiars o a aquells que no hi són. Potser en aquest temps on els sentiments s’extremen tots ens tornem una mica més humans. Aquest any per això tenim una sorpresa al barri. El silenci i la foscor. No esperava aquell orgue gegant que els anys setanta en mig de la plaça en aquell temps de Calvo Sotelo, inundava de nadalenques el Turó Parc i la Diagonal. Tampoc esperava que tots els carrers tinguessin el seu motiu, la seva sanefa de llum, però aquest any, una vegada més el nostre barri està trist… Jo sóc de detalls i el Nadal passa molt ràpidament. Aquest any al barri la llum la posarem nosaltres, perquè estic segura que malgrat que ens han deixat a fosques, tots tenim prou força per enllumenar els carrers amb la nostra il·lusió.
Carta als Reis de l’Ajuntament de Barcelona
Reina Ada, aquest any no he tingut la sensació de ser dolent, però crec que per vostè ho estat molt. No he rebut cap dels regals que li havia demanat i he perdut molts dels que ja tenia. Les meves voreres estan trencades, no tinc la neteja que tenia, ni tan sols totes les cures que necessitava per tindre el que diem una salut estable. Però ha estat ara, quan estic pitjor. On són les meves llums? Els jardinets de l’avinguda de Pau Casals, sempre, i dic sempre per no dir des de fa més de quaranta anys, han tingut les seves llums. La Diagonal, plena de fulles seques… amb una potència lluminosa mínima, crec que ho ha posat per posar quelcom. Els botiguers han de pagar l’enllumenat tan car? Jo creia que com a barri hi tenia el dret. Molt bé, estimada reina, digueu-me que he fet tan malament perquè aquest any no tingui ni el dret a ser un barri alegre.
Nadal 2017
Copejant la porta, es trenca el silenci de la nit.
Estranyat obro, encara mig adormit.
És un infant que em recorda
l’infant que jo vaig ser,
Porta un paquet amb un llaç
Que amb il·lusió m’ofereix.
I trobo dins de la caixa,
els meus millors pensaments,
La rialla i l’amor, de la gent que ja no hi és.
Les promeses incomplertes,
Els somnis inacabats,
Les paraules i els desitjos
Ensordits en el passat.
És Nadal i em recorda
que encara tinc molt de temps
per arrancar-li a la vida
els més apreciats moments.
Roser Díaz
Nadal del 2017
