24.8 C
Sant Gervasi
| Dissabte 25 de setembre de 2021 |
Publicitat

“Les ciutats estan dissenyades per a un grup petit de la població”

La visió arquitectònica de l'Ari i l'Edu, dos univesitaris amb ganes de marcar un canvi

Publicitat
Publicitat
Elena Bulet
Intento explicar històries de la millor manera possible. De vegades amb paraules, de vegades amb imatges, però sempre amb la voluntat ser fidel a allò que es vol transmetre. M'apassiona la cultura i la societat i tenir l'oportunitat de poder reflectir la seva realitat al districte.

La Mirada Jove

Elena Bulet (@elenabulet)

L’Ari Munné Ciutat fa segon d’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la UPC. Sempre havia tingut molt clar que li agradaria. Des que va entrar a la carrera va voler trobar-li la vessant social. Un dels seus referents arquitectònics és Ca la Dona, per la pau i la calma que han aconseguit transmetre amb
l’edifici.

L’Eduard Llorens Pomé està estudiant el cinquè any d’Arquitectura al mateix centre que l’Ari. També és un enamorat de l’arquitectura. Explica que és més que dissenyar edificis. És una manera de pensar, de ser crític. Com a referent escull la Lleialtat Santsenca o la Sala Beckett, per ser espais que han sabut incorporar les noves remodelacions sense perdre l’essència inicial. Els dos entenen l’arquitectura com una eina de transformació social. I és aquest l’eix vertebral de la conversa…

L’arquitectura transforma la societat?
Ari: Totalment. Estàs modelant l’espai on la gent viurà. Com se sentirà quan estigui dins, si utilitzes símbols…
Edu: I tot és una decisió política. Des del material que utilitzes fins a la forma de l’edifici.

Quina veu hauria de tenir la gent que viurà a l’edifici?
Ari: Molta més de la que hi té. Crec en els processos participatius i en què sigui la gent la
que decideixi.
Edu: Aquí és on cal molta pedagogia. Perquè no es tracta només de preguntar què volen, sinó d’estendre el diàleg en cada punt del projecte.

La concepció d’un edifici…
Ari: És com un trencaclosques.
Edu: És un diàleg amb tu mateix.

Com és l’educació universitària en arquitectura?
Ari: He arribat a voler deixar la carrera per aquest motiu… És dur veure com un professor menysprea els treballs d’altres persones i els compara amb els dels/les millors de classe.
Edu: Això és el com la rebem. També hi ha el com la vivim. Al grup classe hi ha uns quants que intentem conèixer-nos, treballar i aprendre conjuntament. Intentes crear diàlegs entre els mateixos projectes de classe, però fomenten molt aquesta competitivitat.

Té alguna cosa a veure el paper de l’arquitecte/a en el món laboral?
Ari: T’eduquen perquè la típica i tòpica sortida de l’arquitecte/a és aquesta. Presentar-se a un concurs i sobresortir entre 100 persones més que s’hi han presentat.
Edu: I la sortida dels arquitectes no és només aquesta. És tan múltiple que la docència s’ha quedat una mica desfasada de la realitat social de l’arquitectura.

Què és ser arquitecte/a per vosaltres?
Ari: És poder veure el que t’envolta i ser capaç de, partint del gairebé no-res, d’un espai buit, fer-lo habitable i millorar-lo. A mi m’ha canviat la manera de pensar. Veig el món d’una altra manera.
Edu: És ser crític amb tot, una actitud. Se’ns associa molt amb l’espai i amb la construcció, però al final a la carrera se’ns ensenya una estratègia, una actitud cap a la vida on un es qüestiona tot i s’enfronta als problemes d’una altra manera.

La figura de l’arquitecte/a és necessària?
Ari: De vegades, ens ho tenim molt cregut. No som imprescindibles ni molt menys. Fa temps que existeix l’autoconstrucció.
Edu: Construir, al final construïm tots. El que podem fer és intentar aportar un valor afegit que la nostra formació ens hagi donat.

Ari i Edu a Vil·la Urània. © Elena Bulet

Els dos esteu en projectes d’arquitectura social…
Ari: Jo estic a l’Espai Social de Formació d’Arquitectura (ESFA), que va fer 20 anys l’any
passat. Tenim diversos àmbits d’acció. Entre ells, el d’oferir informació i formació alternativa en tot allò que no ofereix la universitat o el treball en la bioconstrucció a escala 1:1 (mida real). Ara ha sortit una comissió d’art urbà…
Edu: Jo formo part d’Arquitectes de Capçalera. El col·lectiu sorgeix dels alumnes, que durant una època de docència alterada (2012-13) decideixen que volen seguir treballant des del carrer. Aleshores, van anar al Raval a parlar amb els veïns i veïnes i buscar casos
d’estudi sobre els quals van treballar tot el curs. Aquesta iniciativa es va incorporar posteriorment al pla acadèmic, però Arquitectes de Capçalera és una eina social pública i gratuïta. Acaba sent una vocació.

En quina situació es troba la dona en el món de l’arquitectura?
Ari: Tenim molt poca visibilitat. Com a estudiant universitària sí que veus dones, però hi ha
masclisme a les aules. Hi ha poca professora dona i molt professor home que no està acostumat a trobar dones a les aules.
Edu: Als anys 90 només un 10-20% de dones estudiaven arquitectura. Ara, hi ha un 60%.
És ara quan s’intenta visibilitzar els referents en la història de l’arquitectura. És molt difícil, moltes dones d’arquitectes han fet una feina darrere de cada obra que no està reconeguda.

Les ciutats estan pensades per a tots els col·lectius?
Ari: És complicat. Les ciutats estan dissenyades per a un grup petit de la població. Un home ric, sa i sense discapacitats i que es pot permetre cotxe i desplaçaments diaris
Edu: La ciutat funcional està molt apartada de l’arquitectura.

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.