Cultura
Carles Romaní
Les fotografies que donen peu a aquest article, més que no l’acompanyen, ens captiven i ens porten a mirar-les una vegada i una altra: no sempre ens és donat contemplar el procés creatiu, la immobilitat de la model, les mans de l’escultor treballant el fang, en un taller que imaginem en silenci… Una escena plàcida −només hi intuïm tensió en la concentració de l’artista− que podem fixar en una data i un lloc ben concrets: el 30 de març de 1948, a la casa taller que l’escultor d’arrels noucentistes Martí Llauradó Mariscot (Barcelona, 1903-1957) es va fer construir el 1944 a la cruïlla dels carrers Vergós i Escoles Pies.
Llauradó, que compta amb diverses obres dipositades al MNAC, va ser membre del Grup d’Artistes Independents i professor a l’Institut Escola, i va obtenir al llarg de la seva carrera moltes distincions −com la primera medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1934−, a més del reconeixement públic pòstum que representa donar nom a una placeta a les Tres Torres, a prop d’on va viure els últims anys de la seva vida.
En el “mediterranisme” de Llauradó hi van influir els seus mestres, especialment Joan Rebull, l’autor de la cèlebre Maria Rosa (1935), el bust en pedra policromada d’una nena pentinada amb trenes… i és Maria Rosa el nom de l’adolescent pentinada amb una trena diadema que, tretze anys després, amb aparença relaxada i serena, deixa treballar l’escultor. Es tracta de Maria Rosa Godes (Barcelona, 1933-2024), que aleshores té quinze anys, nascuda al carrer Bertran i veïna de Sant Gervasi de tota la vida, i que al cap dels anys es convertirà en “una dona vital i alegre i una excel·lent escriptora de relats” (vegeu El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià del juny de 2024). Amb formació musical i pictòrica, la vocació primerenca per l’escriptura es va consolidar en les obres publicades en la maduresa (Contrapunts, de 1993, és el primer llibre de contes), com també en les ocasionals col·laboracions en aquest mateix diari.
Però qui hi ha darrere la càmera oferint-nos l’efectisme del picat i el contrapicat? A qui ha obert la porta l’escultor perquè ens reveli la intimitat del procés creatiu?, qui és aquest fotògraf que tampoc sembla destorbar la jove model?… Doncs és el pare de la Maria Rosa, el reconegut fotògraf Emili Godes Hurtado (Barcelona, 1895-1970), representant del moviment artístic Nova Objectivitat, sorgit en el període comprès entre les dues guerres europees.
Va dedicar-se a la fotografia artística, a la industrial i científica, i a partir dels anys vint va treballar en el cinema: en foto fixa per a diversos rodatges, o com a documentalista, cas de la pel·lícula documental sobre l’Exposició Internacional de Barcelona. Institucions com el MNAC, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía o l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya disposen d’obra seva. Aquell dia, doncs, van coincidir al taller −un gran estudi en un habitatge petit− tres persones de sensibilitats artístiques ben diferents, totes elles igualment imprescindibles per a compondre unes imatges elegants, d’una bellesa innegable.
