Cultura
Roser Díaz
Emmarcat en la setmana de la Poesia a Barcelona, el passat dia 11 de maig es va celebrar a Vil·la Joana, a Vallvidrera, l’espectacle Paraules i Sons de Barcelona, a càrrec de la rapsoda Gemma Sangerman i el clarinetista Oriol Romaní. Ambdós van crear una atmosfera màgica on la veu, l’entonació i les notes del clarinet transportaven un públic embadalit a moments, espais, sons, olors i sensacions dels últims 100 anys de Barcelona.
Per aconseguir fusionar l’espai i el temps, van utilitzar el fil conductor de textos magistrals de poesia i de prosa poètica. L’acte es va presentar de manera circular, començant per la definició de la figura dels barcelonins de la ploma de Josep Pla. Aquest concepte va quedar obert, i la figura dels habitants de Barcelona va deixar pas a la descripció poètica de la ciutat, mitjançant Àngel Guimerà, Francesc Pujols, Joan Maragall, o Jordi Sierra i Fabra. Una vegada creat l’escenari físic, es va descriure un escenari oníric, sensitiu, on la boira i la quietud de Joan Salvat-Papasseit es va aclarir amb les alegres cançons de Tomàs Garcés.
Ja teníem els protagonistes, l’escenari físic i el sensitiu. Aleshores, comencem la història. Els anys van transcórrer per dues artèries: la Rambla, on les floristes de Josep Maria de Sagarra ens increpaven amb el seu parlar popular; i l’Eixample, exemple de desenvolupament urbanístic, on una alzina solitària enyora les seves muntanyes amb les paraules de Josep Maria de Sagarra. Després, des de l’alegria i la llum de l’Exposició Universal (J. M. de Sagarra), a la foscor, la por i el desencís de la Guerra (Incerta Glòria, de Joan Sales); una referència als negres anys postbèl·lics d’Oriol Martorell i, finalment, un retorn a la primera escenografia (Mercè Rodoreda, Joan Brossa), on se situa l’essència de Barcelona i el sentit del barceloní.
El to i el sentiment es va aconseguir totalment gràcies a una representació quasi teatral i mimètica de la rapsoda, que fonia les paraules amb les notes musicals. Així és com aconseguia un ambient màgic, magnètic i profund, d’autèntica simbiosi entre les paraules i els sentiments dels poetes i les sensacions provocades en el públic. Veu, so i sentiment, tot com una sola unitat
