Societat
Elena Pardo
Collserola és la llar de més de 150 masies. A la xerrada del 30 de juny al Centre Cívic de Vallvidrera, el professor i periodista Eugeni Casanova va explicar als assistents com era la vida rural a tocar de l’asfalt de Barcelona i com ha anat evolucionant amb el pas dels anys. Els protagonistes d’aquest paisatge humà són masovers i propietaris que han vist condicionada la seva manera de viure per l’entorn natural que els rodeja i per les transformacions que s’hi han anat produint al llarg dels segles.
La investigació de l’Eugeni s’inicia fent-se una pregunta pròpia d’una ment curiosa: “Què amagaran les parets de les masies?”. Amb aquest dubte rondant-li pel cap, va anar a parar a Can Carbonell, una masia situada a la vall de Sant Just, “on la família que hi viu ara està documentada des del segle XII”, va detallar el professor. “L’Ermessenda i l’Arnau Carbonell van deixar constància de propietat de l’habitatge en pell de vedella fa més de 900 anys”, va comentar el periodista. I tot i que les narracions es centren en aquells que treballaven la terra amb les seves mans, també van entrar algun cop a palau. “Jaume I El Conqueridor va cedir més endavant la vall de Sant Just a un noble”, va afegir Casanova.
Jaume I va fundar el monestir de Santa Maria de Valldonzella al segle XIII. “Era un espai de dones que es va traslladar a Barcelona durant una època convulsa”, va manifestar l’investigador. Més endavant, “els de Can Busquets van comprar-lo i va esdevenir masia fins el segle XX”, va continuar explicant. El motiu de la conversió va ser per temes econòmics.
Per tal de perdurar en el temps, “moltes masies s’han hagut de readaptar”, va apuntar el professor. Can Gener, al municipi de Sant Cugat, ara és un restaurant, i Can Domènech, situada a el Papiol, és una hípica. L’arribada de la fil·loxera (paràsit de la vinya) a finals del segle XIX a Collserola ja va forçar els pagesos a canviar el seu estil de vida i fugir així de la pobresa. “Hi havia tanta precarietat que els nens a l’estiu anaven despullats pel carrer”, va assenyalar Casanova.
A Can Castellví, situat a La Rierada (Molins de Rei), “tots els hereus s’han dit Joan i Fidel i s’anaven alternant el nom”, va comentar-li el Joan Castellví, propietari de la vivenda, al periodista. I el que a més a més van passar d’una generació a una altra van ser les llegendes. “Les històries de bandolers que havien assaltat la casa, de llops que havien vingut a menjar-se el bestiar i els cadells del gossos, van sobreviure perquè els avis se les explicaven als nets”, va confessar-li Castellví a Casanova, amb la tendra incertesa de si totes elles estaven basades en fets reals o eren mites.
Però dins del misteri, hi ha un fet que és verídic: l’assalt a Can Castellví de 1848, documentat pel Diari de Barcelona. Els qui en aquell temps vivien a la casa van rebre l’avís del governador de Barcelona de que una colla de bandolers volia entrar a la propietat. “Els Mossos d’Esquadra s’amagaven entre la pallissa i per la tarda, quan anaven a munyir les vaques, els hi portaven el menjar”, va narrar el docent. A les dues nits, els bandolers van arribar i els policies els van rebre amb una descàrrega de trets, que van provocar la mort de tres homes.
Verdaguer a la muntanya
Vil·la Joana ha passat a la història de la literatura catalana per ser la masia que va acollir al Mossèn Cinto Verdaguer durant la darrera etapa de la seva vida. Malalt de tuberculosi, el seu entorn més proper va aconsellar-li que es retirés a la muntanya com a teràpia curativa. L’Antònia, la besàvia de la Dolors, actual masovera de la vivenda (que ara pertany a l’Ajuntament de Barcelona), “li portava caldo al poeta encara que els metges s’ho tenien prohibit perquè havia de seguir una dieta estricta”, va confessar el professor.
Avui en dia, a la porta de l’espai on viu la Dolors, es pot llegir el rètol de “masovera”. Tot i que la casa ha anat passant per diversos propietaris, com l’alcalde de Sarrià, Ramon Miralles al segle XIX, “la Dolors té els drets de la casa i ha manifestat la voluntat de continuar sent la masovera i vol que la seva filla també ho sigui”, va concloure Casanova.
