Els Jardins Inèdits
Ignasi Viladevall
Nom científic: Hibiscus rosa-sinensis
Utilització: planta de jardí, de terrassa i balcons, ja que plantat en test la seva alçada és inferior
Floració: juny-octubre
Descripció: arbust perenne i llenyós de la família de les Malvàcies d’entre 1 i 3 m d’alçada. Originari de la Xina i Japó. Fulles ovals de color verd fosc amb la vora toscament dentada. Proporciona flors de fins a 12 cm de diàmetre, en forma de trompeta d’un bell color vermell viu.
Ambient i exposició: assolellada. Requereix bona exposició a la llum.
Rec: freqüent i abundant, sobretot abans de la floració.
Tipus de terreny: necessita sòls frescos i ben adobats.
Observacions: en llocs càlids és perenne, però quan l’embolcalla un aire glaçat perd les fulles.
L’hibisc sosté una floració que pot ferir els sentiments: les seves flors són entremaliades exhibicionistes que no amaguen el fenomen de la reproducció. Quan floreix és com si s’encengués una bombeta vermella, com si s’hagués polsat un interruptor. Irradia sentit cap al color del desig. Les coses, normalment, reflecteixen les més variades realitats. La sensació de misteri ens trasbalsa i fins i tot ens escandalitza. Davant tal circumstància, mirem les parts d’una flor. L’androceu està format per una prominent columna d’estams que sobrepassa àmpliament els cinc pètals, les cridaneres peces florals que fan que els insectes actuïn en la disseminació del pol·len. El gineceu està representat per vistosos estigmes, com botons vermells vellutats, on es recull el pol·len. Sembla evident que tot està dominat per una sensualitat aclaparadorament refulgent. Davant nostre giravolta un nu hipnotitzador. Les flors no són altra cosa que òrgans sexuals.
Les relacions sexuals de les flors ens interessen terriblement, vivim en un món fantàstic que tendeix a descobrir les relacions invisibles de les coses. Totes les plantes llancen a l’aire xarxes de desitjos. Malgrat el seu briós aspecte, la durada de les flors de l’hibisc és curta, d’un dia a un dia i mig com a molt. Dona flors efímeres. Les breus i intenses núpcies florals consisteixen en la cessió del pol·len de l’androceu als òvuls del gineceu. L’hibisc és hermafrodita: s’autofecunda. Dins la mateixa flor, gairebé en un suau llit, en el més immediat veïnatge, han estat disposats els òrgans de la reproducció. Mascles i femelles s’acullen al mateix tàlem, on celebren les seves esposalles. Sponsalia plantarum, va dir Linneu. Venus i Mercuri conviuen junts en un cos únic, compartint la intimitat amb totes les salses possibles. Les núpcies se celebren en la més estreta consanguinitat, entre els òrgans sexuals de la mateixa flor. Semblen l’esca del pecat. Sense comprendre res, com en un somni, tot òvul fecundat es converteix en llavor. Del potser depèn la trobada, però l’escàndol està servit. A vegades el pol·len d’una flor va a parar a òvuls d’una altra. Constitueix una tranquil·litat pel que fa a la moralitat. Sort en tenim dels insectes pol·linitzats.
En florir, l’hibisc afegeix un punt de singularitat. La curta durada de les flors deriva en una meditació al voltant del temps. Vint-i-quatre hores no se’ls fa pas insuficients. Moltes vegades el temps es diposita lentament a la memòria. En un moment donat pot semblar que un àngel ha planat damunt el jardí, i ha extingit tot d’un plegat el pas de les coses; parlem d’aquell etern dia que passa, lliscant en boira de tedi. Hi ha mil maneres de mesurar el temps. La vida és curta, però les hores són tan llargues! Mirant un hibisc aprenem que el viure és un instant continu i perpetu. Sigui com sigui, carpe diem; l’expressió és d’Horaci. En tot cas, gaudeixin intensament de la llum de l’avui i de l’amor. El temps de la vida és limitat i les hores no passen en va.
