L’hort urbà de Pedralbes

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

Situat al xamfrà de l’avinguda d’Esplugues amb el carrer de Castellet, l’hort urbà de Pedralbes constitueix un paisatge sorprenent fruit de l’aliança que es trena entre els horts i les àrees enjardinades de l’indret. Alguns arbres, remarcables per la grandària i corpulència, contribueixen a dibuixar aquesta singularitat i ens interroguen sobre el seu origen. Potser aquests arbres centenaris (o gairebé) es van plantar en un antic jardí documentat en un plànol de l’any 1932, en el qual es visualitza un conjunt de rampes, escales i parterres que dibuixen una geometria regular pròpia dels jardins clàssics.

Un usuari de l’hort em va dir que la propietària d’aquesta finca va cedir-la a l’administració amb la condició de no alterar-ne el paisatge. La cartografia també evidencia la presència de l’antic torrent de can Campanyà, que baixava de la serra de Collserola pel costat del mur, i que antigament limitava amb els horts i vivers del Reial Monestir de Pedralbes.

Els horts urbans

Els horts urbans constitueixen un espai d’inserció de la natura a la ciutat, aptes per obtenir aliments de qualitat mitjançant un model de producció ecològica. Propicien l’augment de zones verdes, la recuperació d’espais buits i l’increment de la biodiversitat associat a la recuperació de varietats locals. Alleugereixen els efectes del canvi climàtic i poden funcionar com a corredors biològics. A més, aporten grans beneficis a la salut física, emocional i social de les persones i permeten gaudir de l’experiència de la natura i els seus cicles. Són espais de trobada i interacció entre ciutadans que creen teixit social. I és que els horts urbans milloren la sostenibilitat de les ciutats. En temps de crisi econòmica, l’agricultura urbana s’expandeix: als Estats Units, amb la crisi de la covid-19 ha augmentat en un 300 % la compra de planter.

A Barcelona n’hi ha a prop de mig miler: més de dues terceres parts són horts escolars, i n’hi ha 15 gestionats per l’Administració. El primer hort públic a la ciutat de Barcelona va ser l’Hort de l’avi, que el 1986 es va concedir a un grup de jubilats que havien reivindicat cultivar els terrenys de l’antic guarda del Parc Güell. Els horts municipals es van impulsar l’any 1997 amb l’objectiu d’oferir als jubilats i a les entitats socials una activitat socioambiental a l’aire lliure, a través del conreu d’hortalisses verdures plantes aromàtiques i flors de temporada. Les parcel·les d’entre 24 i 40 m² s’atorguen mitjançant un sorteig cada quatre anys i s’exigeix el compliment de l’ús sostenible de les instal·lacions i l’activitat productiva: aprofitament de l’aigua de pluja i freàtica, producció del compost al mateix hort i renúncia a la utilització de productes fitosanitaris.

L’hort-jardí de Pedralbes

Té una superfície de 3.770 m² i conté 19 parcel·les de 30 m², armaris individuals, pica exterior i lavabos, contenidors de recollida selectiva, caixons de compostatge, taules i bancs de pícnic. El jardí s’estén al voltant del perímetre del recinte i al bell mig se situen les diferents parcel·les d’horta i un gran parterre on creixen alguns dels arbres més destacables de l’indret: un roure i dos espectaculars xiprers. La fesomia del roure és ben curiosa, ja que té dos peus aparentment independents i força sinuosos que conformen una capçada molt bonica i lleument esponerosa. Els xiprers, altíssims, i amb peus totalment rectilinis, despleguen al capdamunt una capçada esparsa i força densa.

El mur que limita amb el monestir està entapissat per enfiladisses: l’heura de fulla sempre verda, i la caducifòlia vinya verge acoloreix el mur amb intensos vermells a la tardor. Una buguenvíl·lia amb els seus llampants colors s’enfila mur amunt i envaeix la capçada d’un xiprer centenari. A la base del mur s’estén un parterre longitudinal, en el qual s’alineen un conjunt de joves xiprers, prims i esvelts i més enllà distingim acàcies, eucaliptus i pitòspors. Al costat, s’albira una línia de joves fruiters (pomers, cirerers, perers, albercoquers, etc.) que encapçalen cada parcel·la.

El jardí més salvatge el trobem al costat del carrer Castellet i al final del recinte. Un tal·lus d’uns 4 m de desnivell alberga un conjunt de vegetació força assilvestrada representada per espècies de la flora mediterrània com el pi blanc el garrofer el llentiscle el llorer i un ampli ventall de plantes aromàtiques. Alguns arbres introduïts i naturalitzats com el lledoner tenen una presència significativa en aquest frondós i impenetrable jardí.

El cargolet

Enric Capdevila

El cargolet (Troglodytes troglodytes) és un ocell resident i l’únic representant de la família dels troglodítids als Països Catalans. És un ocell rodonet de dimensions molt reduïdes, que fa uns 10 cm de llargada i pesa uns 10 g. El plomatge és marronós, amb tonalitats més vermelloses a la part superior i més clares cap el pit i el ventre; presenta unes ratlles fosques, més marcades a la zona alar, i una cella més clara. Menja insectes, larves, aranyes i petites llavors, que captura amb el seu bec allargat, fi i una mica corbat. És un espècie de sotabosc i a Barcelona el trobarem a Montjuïc i a la part alta propera a Collserola; s’avalua que hi crien unes 330 parelles. Es mou contínuament per les branques i arbustos, amagant-se entre les fulles i volant amb rapidesa, entre matolls i arbres propers; quan para és inconfusible perquè normalment manté enlairada la seva petita cua, en angle recte. Té un cant melodiós, semblant al del canari, i sorprenentment potent. 

El mascle és polígam i per això fa diversos nius, en forma de bola en arbustos o forats, que omple de molsa, herbes i fulles. Cada femella n’escull un, que recobreix de plomes i on pondrà una mitja dotzena d’ous blancs amb punts marronosos, i els covarà durant dues setmanes en solitari. Curiosament el niu s’utilitza també com a dormitori, tant pels adults un cop finalitzada la cria o dels joves un cop crescuts, ja que tornen a dormir al seu niu. El nom científic Troglodytes vol dir que viu en coves i que té l’habilitat de perseguir insectes fins al seu cau o esquerdes.

Dites: “A cada ocellet li agrada el seu niuet”.