Medi Ambient
Albert Llobet
Emergència climàtica! Ens hem de preocupar només pels combustibles fòssils? La resposta és no, i per tenir una visió més exhaustiva dels reptes medioambientals que afrontem, els científics han posat sobre la taula el concepte de límits planetaris.
Per explicar millor aquest concepte, deixeu-me fer un salt enrere d’uns 11.650 anys. En aquell moment, va començar una era geològica coneguda com a Holocè. Aquesta era es caracteritza per unes condicions climàtiques i d’ecosistemes que es mantenen estables i que han estat un factor fonamental en l’evolució de la humanitat fins a la societat actual. Aquesta evolució ens va portar a la revolució industrial i al fet que actualment l’impacte de les activitats humanes sigui prou important per posar en risc l’estabilitat que fa habitable el planeta.
Els científics de les dues institucions que van inventar el concepte han identificat nou fenòmens causats per l’impacte humà que posen en risc aquesta estabilitat. Són els següents: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i les extincions, la reducció de l’ozó atmosfèric, l’acidificació dels oceans, els canvis en els fluxos de nitrogen i fòsfor, l’ús de la terra i l’aigua potable, l’increment d’aerosols atmosfèrics i la contaminació.
La majoria d’aquests fenòmens es poden relacionar amb una magnitud mesurable. Per exemple, per al canvi climàtic es pot mesurar la concentració atmosfèrica de CO2. De tots els valors que pot prendre aquesta magnitud, n’hi ha un, el punt d’inflexió, a partir del qual es perd l’estabilitat de les condicions de l’Holocè. Avui dia, a causa de la complexitat dels sistemes naturals, no es pot determinar aquest valor de forma exacta. No obstant, el que sí que es pot determinar és un valor que garanteix que si no se supera es manté l’estabilitat. Els límits planetaris són aquests valors.
Per exemple, per a la concentració de CO2, el límit és de 350. Actualment, estem pels volts dels 410. Això no vol dir que ja estiguem en una zona d’inestabilitat. Però no podem garantir que no sigui així. I com més s’incrementi aquest valor, més probable és que hàgim superat el punt d’inflexió.
Un dels grans avantatges dels límits planetaris és que permeten establir objectius clars a partir dels quals definir polítiques medioambientals. També són una bona eina per comunicar a l’opinió pública els problemes que cal resoldre i la seva urgència. Per exemple, no és el mateix dir que hi ha massa terra convertida en camps de conreu que dir que el límit és del 25 % i estem per sobre del 35 %.
El concepte, però, no està lliure de debat. Des del punt de vista científic, es critica que s’han obviat alguns factors importants i que s’han simplificat fenòmens que poden ser molt locals a un únic número global. També s’argumenta que els nou límits estan acoblats i que si se supera un es redueix la zona d’estabilitat pels altres. Per altra banda, es qüestiona que treballar amb límits sigui la forma més efectiva de motivar les accions amb les quals afrontar aquests reptes. Perquè, un cop superat el límit, quin és l’objectiu?
Tot i les limitacions, el fet que ja n’hàgim superat quatre (exacte! els que estan en cursiva) ens indica que la situació és preocupant i que cal una resposta global i decidida.
