El Racó del Veïnat
Maria Bascompte
Amb el pare ens agradava recordar una antiga anècdota amb un matrimoni francès de la comunitat de veïnes de l’escala. Eren madame et monsieur P. Ella, em tenia fascinada. El seu caminar estilós mentre transportava una “tumbona” amb rodes pel jardí, els banyadors de flors, i les flors al cabell. Flors, moltes flors. Com a bons francesos tenien uns horaris no massa compatibles amb els nostres. Quan madame P. feia la migdiada nosaltres just tornàvem de la platja. I com era costum, mentre s’acabava de fer el dinar a Can Bascompte, la M. i jo dilatàvem una estona més la boja felicitat capbussant-nos (una, i una altra, una més i més vegades) a la piscina. Érem petites però considerablement apoderades. De manera despreocupada fèiem el que ens agradava: jugar i cridar. Lo de cridar sempre se m’ha donat bé.
Un dia madame et monsieur P., que tenien una relació molt afectuosa amb els pares, els hi van fer saber que es despertaven amb els meus crits. I d’aquí una de les cèlebres cites de casa: “En España hay dos grandes voces: Montserrat Caballé y “Magi Bascom”.
Aquest, és un clar exemple que em serveix per reflexionar sobre comunitat i apoderament: Ja que madame P. va seguir gaudint de les migdiades acaronada amb la dolça marinada, i jo vaig aprendre a abaixar algun grau el volum, però sense perdre l’essència.
I ha sigut avui, en ple confinament, quan he rescatat aquesta anècdota i l’hi he trobat un gran paral·lelisme amb el que hem viscut aquests dies. Gràcies al confinament m’he reconnectat amb la comunitat, hi formo part, i m’hi reconec a dins.
Tot va començar la primera setmana de confinament, quan un grup de veïnes i veïns vam connectar. D’aquest primer contacte va sorgir un grup de whatsapp d’unes vuit persones, que ha anat augmentant fins a 65 el dia d’avui. Un grup divers i intergeneracional que s’ha gestat de manera espontània amb un objectiu: Retornar als orígens, i posar les cures al centre de la comunitat.
Hem creat una xarxa de veïnes i veïns filada amb “materials” com l’amor, la solidaritat i, sobretot, amb i per a les cures. Es tracta de cuidar-nos les unes a les altres i és això el que hem estat fent: com fer exercici una hora al dia per salut, treure el cap al balcó, cafè amb mà, i xerrar i compartir preocupacions. També riem i ens deixem llevat per fer pastissos. I com no, cuidem dels més grans, algun d’ells viu sol. És indiscutible l’efecte positiu que ha generat a la comunitat.
Personalment m’he apoderat i he trobat el meu lloc: El de ‘follonera’. He estat feliç, perquè la meva essència és de ‘follonera’, amb seny i educació, però ‘follonera’.
Malauradament l’hora de gimnàs (que feia cada u al balcó de casa seva) s‘ha acabat. Sempre amb il·lusió, quan ens han fet arribar una molèstia hem fet ús del terme mitjà aristotèlic, tan necessari per mediar. Hem abaixat el volum de la música, fins i tot l’hem escoltat amb cascos. Però s’ha acabat.
Com diu l’A. les coses boniques generades amb amor no poden acabar malament. Així que hem decidit aturar-ho, abans que ens aturin.
Però no oblidem que els drets de la comunitat haurien d’estar per sobre les voluntats individuals. Cal que les institucions garanteixin, fomentin i tinguin cura de les activitats comunitàries que demostrin ser beneficioses pel col·lectiu.
Hem d’exigir els nostres drets com a comunitat i posar-hi les cures al centre. Si madame P i jo vam aconseguir-ho, no ha de ser tan difícil!
