Història
Manuel Castellet
Manuel Ribas i Piera va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1925, el seu pare era arquitecte i la seva mare estava emparentada amb els creadors de l’empresa Foment d’Obres i Construccions (aleshores en català). L’inici del seu Batxillerat fou estroncat per la Guerra Civil, que va coincidir amb el tancament de l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp amb una amenaça sobre el seu pare. La família va decidir marxar primer a Itàlia i, posteriorment, al retornar el pare a Espanya, la mare i els quatre fills ―Manuel era el gran, amb 12 anys― es van desplaçar a Suïssa.
A Itàlia va començar a aprendre la llengua italiana i a Suïssa la francesa, dos idiomes que va dominar tota la vida. S’instal·laren al cantó del Vaud, a Territet, un barri de Montreux a l’extrem sud de la ciutat, a la vora del llac Léman, just a tocar del conegut Castell de Chillon. Allà s’havia establert una àmplia colònia catalana de famílies benestants i catòliques, i els nens i nenes foren acollits a la Ville Miramonte, custodiada per monges de Jesús i Maria, ja vestides de seglar.
Retornada la família a Barcelona, va acabar el Batxillerat i, posteriorment, va cursar els estudis de Dret i d’Arquitectura a la Universitat de Barcelona. A aquesta darrera branca es dedicaria professionalment, tant a l’arquitectura de la construcció com a l’urbanisme i, sovint, a ambdues alhora, perquè valorava la creativitat tant com la qualitat urbana dels projectes. Això el feu incorporar-se a l’anomenat Grup R, de reforma i de revisió de l’arquitectura oficial que el règim franquista pretenia imposar. La voluntat del Grup R era recuperar el moviment d’avantguarda d’abans de la guerra, el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que havia lluitat per la introducció de l’arquitectura contemporània.
No es tracta aquí d’enumerar la seva obra arquitectònica, però sí que en destacarem dues: el conjunt residencial del número 50 del carrer de l’Escorial (conjunt amb altres arquitectes) ―que fou guardonat amb el premi FAD―, i els Laboratoris Uriach del Clot i, posteriorment, els edificis d’aquesta farmacèutica a Palau-solità i Plegamans.
Però l’obra pública de l’urbanisme fou allò que el va atreure més, especialment després de la formació especialitzada que va rebre a l’Institut Internacional i Superior d’Urbanisme Aplicat de Brussel·les, de la mà de l’arquitecte francès Gaston Bardet. Seguint Bardet, Ribas incorporà els aspectes econòmics i socials i els problemes ecològics i de composició urbana: interpretava que quan es millora la forma espacial de les ciutats, es millora automàticament l’estructura social.
Als anys cinquanta, a través de la Comissió Superior d’Ordenació Territorial de la Diputació de Barcelona, va col·laborar en els plans urbanístics de Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic i Manresa, amb una cartografia topogràfica, que ara consideraríem molt deficient, i la fotografia aèria del vol americà de 1956. D’uns pocs anys després, entre altres projectes urbanístics, em plau esmentar el projecte general, parcial i d’urbanització dels terrenys de Das, a l’emplaçament de Tartera, en el qual separava els vehicles dels passos de vianants seguint el recorregut al llarg de zones verdes públiques.
Menció especial mereixen dues obres magnes: el Pla General d’Ordenació Urbana de Palma (anys 1968 a 1972) i el Pla General d’Ordenació Urbana de Múrcia (anys 1973 a 1976); ambdues ciutats amb problemes crítics en aquella època: a Palma s’havia disparat la població per la immigració i un creixent turisme a la ciutat i als pobles que l’envolten; a Múrcia, l’enorme extensió del municipi i la influència de la fèrtil conca del Xúquer.
Ja als anys 80, se centrà en l’arquitectura del paisatge: primer amb el condicionament de la llera del torrent de Vallparadís, tot convertint el fosc fossar que partia la ciutat de Terrassa en un parc viu; posteriorment, a Barcelona. L’any 2000, l’Institut d’Estudis Catalans ―del qual ell fou membre numerari des del 1978― li encarregà el disseny del jardí Mercè Rodoreda, un ampli jardí elevat en record de l’escriptora. En la més pura línia de Nicolau M. Rubió i Tudurí ―que, entre altres jardins, el 1933 havia dissenyat el Turó Parc―, en una distribució geomètrica harmoniosa, el jardí conté exclusivament plantes de les flors que podem trobar en els diferents llibres de Rodoreda.
L’any 1953, Manuel Ribas es va casar amb Anna Maria Seix Perearnau i van fixar la residència al Putxet, on tingueren cinc fills i hi van viure durant gairebé 40 anys. Ell, com algunes de les seves germanes, va implicar-se en la reconstrucció social i cultural de Catalunya a partir de motius de caràcter religiós, que el van dur a comprometre’s amb el moviment catòlic internacional Pax Romana i, a Catalunya, amb Cristians pel Socialisme. L’any 1992, el matrimoni es va traslladar a viure al Farró. Seixanta anys al barri de Sant Gervasi, fins el seu decés el 14 de març de 2013. Abans, el 2001, va rebre la Creu de Sant Jordi.
