Cultura
Paula Ferrer
En passar aquest dijous per la plaça Lesseps, era impossible no fixar-se en la cua que donava, pràcticament, la volta a la Jaume Fuster, al límit entre el Putxet i Gràcia. Des de les 15 h, fanàtics i fanàtiques del terror han estat fent cua per aconseguir un seient a l’auditori d’aquesta biblioteca. Mariana Enríquez visitava avui Barcelona amb la presentació, i primera parada del tour, del seu últim llibre Un lugar soleado para gente sombría.
Durant una distesa xerrada amb la periodista de cultura d’El Periódico Elena Hevia, s’han esmentat els temes principals que caracteritzen els relats de l’autora. Les situacions macabres i fantasmagòriques, allò sobrenatural, les tortures durant la dictadura d’Argentina… Mariana Enríquez coneix bé el terror, però no és una persona que es deixi emportar massa per la por. Si hi ha una cosa que la defineix, és el seu sentit de l’humor carregat d’ironia, i és que amb cada resposta aconsegueix una onada de riures. El que és de ben sabut és que Mariana es diverteix molt escrivint.
“Mariana Enríquez coneix bé el terror, però no és una persona que es deixi emportar massa per la por”
Una noia entre el públic preguntava per l’elecció del títol, si ha estat potser la forma de l’autora d’enllaçar totes les històries. Mariana, orgullosament argentina, comentava que Buenos Aires, la seva ciutat natal i escenari de les seves narracions, és una ciutat on acostuma a fer una xafogor insuportable. Potser no pensem en un espai assolellat en traslladar-nos a un escenari terrorífic, però l’autora s’encarrega de refutar aquesta idea tan extensament difosa, i mostra que podem trobar escenes aterridores a qualsevol lloc.
La forta identitat argentina dels seus relats no és barrera per aconseguir que gent de tot el món connecti amb les seves històries, ja que la por és una emoció ben coneguda per tots. Per aconseguir inspiració, l’autora deixa anar la seva vessant més periodística. S’endinsa i obsessiona amb llocs i històries que a la majoria deixaria sense dormir. Mariana deia: “En los cuentos de terror, la realidad como la conocemos se quiebra, se destruye”. Busca explicar allò que gira al voltant de l’inexplicable i l’irracional, però sempre basant-se en pors i personatges reals, ja que és l’única forma que té el terror de ser autèntic:“Si hay algo que no funciona en el terror, es cuando no son miedos auténticos.”
“Enríquez explica sobre allò que coneix, i per això podem veure sovint als seus relats històries de dones”
Mariana Enríquez sempre explica sobre allò que coneix, i per això podem veure sovint als seus relats històries de dones. Esmenta que el cos femení, segons els estàndards de la societat, té una caducitat. Això la porta a escriure sobre body horror, una forma de reflectir la mirada del món sobre el cos de la dona en fer-se vella. Deia: “Hay que cambiar la mirada, però cambiar la mirada no quiere decir cambiar el discurso”.
En guanyar el premi Herralde per la seva novel·la Nuestra parte de noche l’autora es va veure catapultada a l’èxit, però amb l’esclat de la pandèmia poc després, no va tenir temps de sentir-ne vertigen. Mariana deia que sap que mai tornarà a escriure res que tingui tant d’impacte, però de moment es pot dir que amb cada presentació aconsegueix omplir qualsevol escenari.
