Gent del barri
Maria Antònia Font Fernàndez
L’entrevista d’aquest mes no segueix la línia habitual d’aquesta secció. I és que, aquesta vegada, la persona entrevistada és un pont (de primera categoria) per accedir a dos artistes que ja no són en aquest món: el seu pare, el ceramista Josep Llorens Artigas (1892 – 1980) i la pintora Olga Sacharoff (1889 – 1967). La Mariette ens va rebre al seu pis de les Tres Torres per parlar d’art, d’artistes, de la postguerra…
El seu pare treballava al carrer de Jules Verne… deu recordar perfectament com era el Putxet abans que la Ronda del General Mitre el ferís
Exacte. Tenia l’estudi en un barri ple d’artistes. Al pis de sobre hi vivia Josep Amat, que baixava a l’hora de dinar i jugava a la petanca amb el meu pare al jardí de darrere. I els fills del senyor Amat i jo ens enfilàvem per una porta a un jardí amb llimoners que hi havia al costat del taller. En dèiem la selva, ja que no estava habitat. Estàvem convençuts que algun dia hi passaria un carrer, allà.
Ja us ho havien comunicat, doncs, que obririen la Ronda?
Ja es deia, era una cosa que se sabia. Ara ha quedat com una C, el carrer de Jules Verne; com un carrer petitó.
Centrem-nos ara en el taller del pare. Aquí a la sala hi ha alguna pintura de Miró…
Nosaltres vam arribar aquí després de la guerra. Als anys 1940, Joan Miró col·laborava amb el meu pare. A més, els pares es van fer amics de l’Olga Sacharoff. Al principi, ella sempre exposava a París, va ser més tard quan va exposar aquí. Va pintar un quadre per a la seva família i després un per a nosaltres: resulta que al primer havia representat un home que s’assemblava molt al pare… També s’intercanviaven gerros: ara ja no s’estila fer-ho, o si més no, no veig que els artistes continuïn fent permutes. I això que tinc un nebot pintor…
Però un dia van deixar el taller del carrer de Jules Verne. És perquè volien obrir la Ronda del General Mitre?
Hi vam ser fins al 1951, que és quan vam marxar a Gallifa. Els veïns es queixaven del fum… Un deixeble del meu pare tenia una casa allà: El Racó. Es venia i la vam comprar.
Així, a Barcelona hi vau estar uns 10 anys.
Correcte. És que les fornades eren a 1.000 graus, i sabies quan començaves però no quan acabaves.
L’art demana paciència…
Es posava una montra i s’havia d’esperar que caigués. Ho podies mirar per un foradet. Ara recordo una senyora americana que es desesperava perquè la montra no queia ni a la de tres. A més, calia esperar tres dies perquè el material es refredés. Però el resultat va ser una meravella i la senyora americana es va fer amiga del meu pare.
I de l’Olga, que no n’hem de parlar?
I tant, si hem de parlar de l’Olga Sacharoff! Se’ns avança!
Anàvem molt a casa seva. El seu marit era Otto Lloyd, fotògraf. L’Olga ens va pintar al meu germà, que era més petit, i a mi. Després de posar, que era molt avorrit, preníem el te. I tenia molt gelós el gos: no podia menjar res que ella no sabés de què estava fet. Però érem com de la mateixa família, en tinc un record més que grat. A casa seva em va semblar descobrir el luxe, tot i que amb el temps vaig veure que no n’hi havia per tant, que les aparences sovint enganyen. Però jo era una criatura, tenia uns 6 anys… La realitat és que quasi tot ho comprava als Encants, però ho disposava d’una manera que donava molt bon resultat.
Quan vaig agafar aquest estudi [l’àtic de la Via Augusta on viu], era per treballar. Als meus pares els va fer molta ràbia, però és que a Gallifa m’hi avorria. Ells van tardar un any a venir, mentre que l’Olga va venir l’endemà mateix. Va ser quan em va portar el quadre de la finestra, que durant molts anys vaig tenir a sobre de la xemeneia. Era una persona molt diferent de qualsevol altra, l’Olga. No sé com explicar-ho, però tenia unes reaccions pròpies. A més, com que no tenia fills, em consentia molt. Un any em va preguntar què volia per al meu aniversari, i li vaig demanar un dibuix perquè no s’hi gastés gaire. I em va regalar una aquarel·la antiga.
‘Si un artista no tenia diners,
un altre li’n deixava’
Ella també es va moure bastant…
Era molt cosmopolita, l’Olga. Va néixer a Geòrgia i va viure a Alemanya, al Putxet i a davant el mercat de Sant Gervasi. Jo hi vaig anar, a Geòrgia, quan encara pertanyia a Rússia, tot i que parlaven una llengua diferent. I saps què és el més curiós? Que allà hi vaig descobrir un barri que s’assemblava molt al Putxet. No sé si degué viure per allà, de petita…
Però els artistes no solien viatjar sobretot a París?
Bé… Abans anaven a Munic; l’Olga hi va anar amb una amiga, i és on va conèixer l’Otto. Després, sí, va anar a París, i d’allà a Barcelona. Però és cert que sempre va anar i venir de París. I el meu pare s’hi va estar 25 anys, a París, per això el meu germà i jo vam néixer allà. La gent de la meva època, en canvi, anava a Nova York.
La pintura de la colla d’artistes de Putxet en deu ser un mostrari.
Hi surt representada tota la colla, la dona del senyor Barba difuminada perquè ja era morta. El quadre el van exposar a La Virreina, i tothom hi identificava algun conegut, fet que sempre incentiva a continuar mirant. Per això crec que al MNAC l’haurien d’integrar a l’exposició general, el quadre de la colla.
L’Olga també va pintar a Josep Llorens…
Va ser el primer retrat d’un home que va fer a Barcelona. L’Olga sempre retatava dones, les quals tornaven al seu estudi cada vegada que canviaven l’agulla de pit, per que sortis en el quadre la última, la més bona. Eren els temps de l’estraperlo. Va tenir sort, el meu pare: va ser l’últim fill, i va sobreviure a uns quants germans. Els seus pares ja esperaven que el nounat es morís per dir que havia nascut, però ell, passats deu dies, encara era viu. I va ser aleshores quan el van registrar, són coses que abans es feien.
Encara no li he preguntat com va viure vostè la postguerra.
També vaig tenir sort. Vaig estudiar a l’Escola suïssa, a prop de la plaça Molina. La veritat és que no semblava que allà hi hagués hagut una guerra. Així com el doctor Pinós ajudava molt l’Olga econòmicament, nosaltres jugàvem i menjàvem ben tranquils. El fet és que, en arribar a Catalunya, li van preguntar a mon pare quins eren els seus ingressos. És clar, no en tenia, perquè acabava d’arribar, però el van posar amb el grup dels més ben situats. D’aquesta manera és com aconseguia que li donessin un panet groc (al capdavall molt petitet), però la mare no volia que els meus companys es pensessin que érem rics, perquè de fet no ho érem. I per això a l’escola portava un altre panet.
Tornem al present. L’entrevista hauria pogut ser molt més extensa, però el temps, abans i sobretot ara, sempre passa de pressa. Només les pintures es mantenen fidels al repòs.
