Sang a Sant Gervasi, entrega 7
Jordi Quer
El carrer Vallmajor quedava a prop de la meva oficina. Vaig sortir rabent del bar i vaig pujar Muntaner amunt. La imatge de la noia morta se m’havia clavat a la retina. Es trobava totalment nua, repenjada a una reixa. Unes marques vermelles es distingien sobre la pell blanca: als braços, a l’abdomen i a les cames. Els ulls estaven oberts. La seva blavor, ja sense vida, era glacial. Un quadre, que penjava del coll, reposava sobre el pit de la noia. Es tractava d’un dibuix geomètric, compost per requadres vermells, grocs i blaus, tots ells de diferents grandàries. Què dimonis representava?
A Via Augusta vaig desviar-me, fins enfilar Vallmajor, un carrer costerut a partir del qual el paisatge del barri canviava. Els edificis adossats desapareixien i es transformaven en blocs enjardinats i residències nobles. Tot just es feu present la silueta d’una església amb trets gòtics, vaig distingir una munió de gent. S’havia establert un cordó policial. Fou difícil apropar-m’hi. Vaig entrellucar el cadàver, tapat per un manta ignífuga, davant de la reixa que protegia l’entrada del temple.
El que havia viscut la nit anterior passà ràpidament per la meva ment. La noia radiant al Bank Okupat, desprenent una enorme calma amb la seva mirada, amb el moviment dels seus llavis. L’estrambòtic home de les rastes, el qual havia seguit amb l’esperança que em donés pistes del marit de l’Anna Gil, xerrant amb ella. Com de cop i volta els havia perdut de vista. Havia estat ell qui havia provocat la seva mort?
Una monja observava aterrada des de darrere la reixa. Tot indicava que es tractava del convent que havien anunciat a la tele. Enfront, a l’altra banda del carrer, hi havia una escola, la construcció principal del qual era una antiga mansió modernista. Un Mosso d’Esquadra conversava amb un professor. Vaig apropar-m’hi de manera que pogués escoltar-los. L’agent es queixava amargament de com als alumnes se’ls havia acudit fotografiar el cadàver amb el mòbil i distribuir-ne per Whatsapp la imatge, que ja havia arribat als diaris digitals, i, és clar, si un mitjà la publicava, la resta no podien ser menys. El professor, visiblement compungit, li assegurava que tenien localitzats els alumnes que havien pogut fer-ho, de la classe de 3r d’ESO, presumiblement a primera hora, abans d’entrar a classe. El meu mòbil vibrà. Vaig mirar qui m’estava trucant. Merda, era l’editor a qui havia de lliurar les proves corregides.
Un taxi em dugué fins a les oficines de l’Editorial Zonalta, al passeig de la Bonanova. L’home em rebé traient foc pels queixals. Com a la majoria d’editors, la possibilitat de no tenir el llibre imprès per a la presentació de l’obra, la data de la qual estava marcada properament i era inamovible, havia esdevingut el seu pitjor malson. Hagués estat inútil explicar-li que no era bufar i fer ampolles el fet de tenir dues feines per sobreviure, que m’acabava de topar amb un crim horripilant. Aquell home (les seves preocupacions estaven a l’alçada de les seves misèries) vivia torturat pels terminis de la impremta, de l’enquadernació, de la distribució… Un dia algú escriurà la història dels editors que estableixen calendaris de producció optimistes i que després han de córrer a recollir a l’enquadernador els primers exemplars sortits del forn per no fer el ridícul a la presentació.
Vaig baixar caminant de l’Editorial Zonalta. Era evident que havia de prendre una decisió respecte d’allò que havia presenciat les darreres vint-i-quatre hores. El primer que calia fer era trobar l’home de les rastes. Vaig encaminar-me al Farró i vaig entrar al bar La Terrassa. Com el dia abans, hi havia parroquians jugant a escacs. Vaig seure en una taula apartada. Es tractava d’esperar per si apareixia. L’editor m’havia fet un nou encàrrec: la revisió d’un llibre el corrector del qual no havia fet bé la feina que li tocava, deixant-lo pitjor de com l’havia trobat. Vaig treure les proves d’impremta i, amb una birra a la mà, vaig posar-me a revisar la correcció.
(Continuarà)
Podeu trobar les entregues anteriors al següent enllaç: https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/
Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas
