Publicitat

El moniato: un aliment de tardor que ajuda al trànsit intestinal i és bo pel fetge, els ulls i la pell

Un tresor gastronòmic d'arrels mil·lenàries de l'Amèrica Central amb propietats beneficioses i més sodi que la patata

spot_img

Publicat el 16.12.2023 6:00

Fra Valentí Serra de Manresa

Publicitat

El moniato és una de les hortalisses que té un conreu més antic en els territoris de l’Amèrica Central. La seva tradició es remunta a més de 8.000 anys i arribà a Europa en el segle XVI. Estudis recents han posat de manifest que el moniato conté més sodi que no pas la patata i és molt ric en potassi i vitamines. Els moniatos, menjats en temps tardoral, ajuden al trànsit intestinal i són molt bons per la salut del fetge, dels ulls i de la pell.

Publicitat

El moniato –conegut també com a patata de Màlaga (llat., Ipomoea batatas i Convulvulus batatas;  cast., boniato, batata) s’adapta molt bé a les terres lleugeres on hi ha el clima temperat i càlid. Menjat al caliu el moniato és de molt bon nodriment, especialment en dietes vegetarianes, i a més d’ajudar a prevenir l’estrenyiment també regula el trànsit intestinal. Entorn de la festa de Tots Sants és força tradicional de menjar-ne cuits al forn per acompanyar les castanyes torrades i els panellets. Gastronòmicament, amb la pasta del moniato es poden preparar tant plats dolços com salats.

Els antics frares elaboraren una bona descripció de les mates del moniato, ja que fou una arrel dolça que conreaven assíduament en les hortes conventuals, particularment les situades en la zona mediterrània: “Es una planta vivaz de tallo rastrero. Sus hojas son grandes, cordiformes y de color verde obscuro y brillante. Sus flores, campanuladas, violetas o rojizas, no aparecen más que en los climas cálidos y semejan a las de la corregüela o campanilla. Los tubérculos son alargados y redondeados, muy harinosos y algunos reprochan su sabor dulce y aromático. Es, esencialmente, una planta de las regiones cálidas y requiere una tierra ligera y enriquecida por los estercolados anteriores. El arranque debe hacerse con tiempo seco y teniendo cuidado de no mutilar los tubérculos” (veg. Propiedades de las plantas, s. f.).

En la tradició gastronòmica dels frares en les festes que coincidien en temps de tardor en alguns convents es preparava una mena de pastís fet amb pasta de moniato: “Harás hervir el boniato con la piel, teniendo mucho cuidado en lavarlos antes para que no tengan tierra. Después de hervirlos los pelarás y machacarás en un mortero. Tendrás preparada leche hervida y desliarás con la leche la pasta del boniato y le añadirás huevos, mantequilla, canela, pasas y azúcar. Cuando lo tengas todo bien unido, untarás con aceite o lardo una cazuela y lo pondrás al horno para que cueza y, cortado en pedazos, lo puedes servir frío o caliente” (T.A., Recetario,  s. f.). A l’article vinent, si a Déu plau, us parlaré de la gastronomia dels bolets.

Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins de Sarrià

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Quatre segles de vida caputxina

Fra Valentí Serra ofereix una obra que explica la història de l'orde caputxí a través de les seves experiències i vicissituds, apropant-nos a una realitat religiosa que vetlla i influeix a la nostra societat

L’alfàbrega: propietats i usos

És una planta remeiera molt digestiva i, alhora, és activadora de les vies respiratòries

Les figues: propietats i usos

És una fruita particularment recomanable en moments d’esgotament físic i emocional puix que la seva ingesta estimula la concentració

Els secrets de la cuina caputxina

Fra Valentí Serra de Manresa publica "Missa et mensa. Secrets de la cuina de convent", un volum de caràcter divulgatiu que recull receptes de l'antiguitat
spot_img

Quatre segles de vida caputxina

Fra Valentí Serra ofereix una obra que explica la història de l'orde caputxí a través de les seves experiències i vicissituds, apropant-nos a una realitat religiosa que vetlla i influeix a la nostra societat

Els Castellers de Sarrià aconsegueixen un espai cobert per assajar de forma provisional

Després d'anys obligats a practicar al carrer -fins i tot amb pluja- han tancat un acord de dos anys, però continuen reclamant un local definitiu on poder créixer

J.V. Foix i la caiguda de Barcelona

"J.V. Foix, que en aquell moment vorejava ja els cinquanta, va arribar a la plaça del seu poble i més o menys des del mateix lloc on avui dia hi ha emplaçada la biblioteca que porta el seu nom, es va mirar com un vianant qualsevol aquell espectacle fosc": l'article d'Aitor Romero

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

[adrotate banner="15"]