32.3 C
Sant Gervasi
| Diumenge 09 d'agost de 2020 |

Mònica Pagès i la Sala Granados

Entrevista

Eduard Sant i Chalois (@Eduard_Sant)

Mònica Pagès i Santacana (Barcelona, 1972) és periodista cultural, especialitzada en música clàssica i en arts plàstiques. Ha col·laborat en publicacions com Serra d’Or, Ritmo o la Revista Musical Catalana, i ha participat en programes de l’emissora Catalunya Música. També ha treballat en tasques de comunicació i de gestió en projectes culturals diversos. A més, ha publicat diversos llibres i estudis sobre figures de la música i les arts plàstiques, entre els quals destaquen Conxita Badia. 1897-1997. Centenari del seu naixement (Institut Català de la Dona, 1997), el llibre del Centenari de l’Acadèmia Marshall (2001), Gaspar Cassadó, la veu del violoncel (Editorial Amalgama, 2000) i el passat 2016 ha publicat els llibres Alicia de Larrocha, notas para una genio i Granados, el so d’una mirada. Per últim, és coordinadora de la campanya “Salvem la Sala Granados”.

 

Publicitat

El passat any 2016 vas publicar dos llibres de persones molt lligades entre elles. Estem parlant de Alicia de Larrocha, notas para un genio i Granados, el so d’una mirada. Com els definiries? 

Els definiria com a dos llibres complementaris amb un fort vincle perquè estem parlant del fundador, Granados, de l’inici del que suposaria l’escola pianística que s’ha canalitzat primer des de l’Acadèmia que va fundar i posteriorment convertida en Acadèmia Marshall i que culmina amb Alicia de Larrocha. S’inicia amb Enric Granados, Frank Marshall seria el transmissor d’aquesta manera de tocar i del concepte de la música i del piano sobretot. I totes aquestes idees són transmeses a la deixebla preferida de Marshall, Alicia de Larrocha.

Per tant, estem davant de dos llibres curiosos. Alicia de Larrocha, nota para un genio és un assaig biogràfic extens que aprofundeix en la seva vida i en el seu llegat documental. Amb Granados, el so d’una mirada pretenc explicar la seva vida però a través de les seves imatges i documents. Per tant, són dos llibres que el lector pot veure l’inici i el final de tota una història del piano a Catalunya.

 

Alicia de Larrocha, en vida, va rebutjar qualsevol intent de biografia d’ella. Què t’ha representat i si has notat una certa pressió al respecte?

Mònica Pagès a la diada de Sant Jordi 2017.

En vida no va voler cap biografia, en el fons era una persona reservada i tot el que no era els concerts, el piano i la música no l’interessava ni volia que la gent ho sabés. La gran sort és que tots els documents que expliquen la seva vida van ser guardats des que era una nena, primer per la família, posteriorment pel seu marit i ara la seva filla està digitalitzant i endreçant-ho tot. Hi ha molts documents, per tant, la seva vida està perfectament documentada, il·lustrada també en forma de cartes als seus mestres i gent d’aquest món. Ho he pogut reconstruir gairebé com si ella m’ho hagués explicat en vida.

La pressió és simplement estar a l’alçada de la seva personalitat, no era una persona que volgués fer-se un personatge públic, no volia explotar aquesta part més anecdòtica. La pressió és per arribar a ser fidel, per explicar la seva vida amb el màxim rigor possible com si ella hagués accedit a fer-se les memòries, a no desmerèixer aquesta sensibilitat que ella tenia cap a la música.

 

Centrant-nos més en el nostre barri i com a autora, l’any 2001, del llibre commemoratiu del centenari de l’Acadèmia Marshall, què creus que aporta aquest centre tant pel barri com per la ciutat de Barcelona.

Porta més d’un segle d’història musical perquè l’actual Acadèmia Marshall, originalment, va ser l’acadèmia que va fundar l’any 1901, Enric Granados. Ha acollit il·lustres visitants de la talla de Rubinstein, Manuel de Falla, Claudio Arrau, Alfred Cortot i un llarg etc. Estem davant una memòria musicalment molt important. A banda d’això, Granados el que volia era crear una acadèmia pròpia de piano en la qual transmetés la seva formula de sonoritat i el seu mètode de l’ús del pedal creant una escola pròpia. Granados tenia una vocació de pedagog considerable, no només donava classes per guanyar-se la vida. L’Acadèmia representa una memòria musical i a més està ben viva. Actualment compta amb 200 alumnes seguint aquesta escola musical impulsada per Granados. Penso que estem davant un tema patrimonial ben important, estem parlant d’una de les escoles més antigues que tenim a Barcelona i a més amb un fort impacte a escala internacional gràcies als seus il·lustres responsables: Granados, Marshall i Alícia de Larrocha. També per altres noms igualment importants com Rosa Sabater, Carlota Garriga i actualment com Katia Michel, Luís Fernando Pérez o la mateixa directora, Marta Zabaleta. Per tant es pot dir que hi ha tot un considerable seguit de deixebles que han anat adquirint i estenent aquesta escola.

 

A l’Avinguda del Tibidabo s’hi troba la Sala Granados, que va ser posteriorment la sala de doblatge La Voz de España. Com a activista de la plataforma “Salvem La Sala Granados” com veus el panorama respecte a aquest emblemàtic edifici? Sant Gervasi i Barcelona poden permetre’s perdre un edifici històric per la cultura del país?

La Sala Granados.
Fotografia d’Eduard Sant.

El Doctor Andreu el va fer així per a Enric Granados. Fins aleshores, va ser un cas insòlit que un compositor nostre pogués disposar d’una sala pròpia. La va poder gaudir des de la seva inauguració l’any 1911 fins que va morir l’any 1916, quatre anys de molts concerts. A més, l’activitat a aquesta sala es va perllongar fins als anys 20. Quan vam explicar la situació de la Sala Granados al ple de l’ajuntament de Sarrià-Sant Gervasi l’1 de desembre i en una reunió dels arquitectes del districte amb el regidor d’urbanisme Daniel Mòdol a Vil·la Florida que va tenir lloc el 23 de març, aquest regidor ens va assegurar que es reuniria amb nosaltres i no ho ha fet, ni sembla per ara que ho vulgui fer. No entenc que es digui una cosa i que després no es faci.

En aquests últims dies, el 18 d’abril, representants del Partit Demòcrata en aquest districte van presentar a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona la proposta de recuperació de l’edifici, que es va aprovar amb els vots d’aquest partit i d’ERC, C’S i PP. Però l’Ajuntament de Barcelona va declarar que no tenia previst adquirir aquest edifici i, a més, s’acabava de saber que Reale l’havia venut, cosa que no ens esperàvem en absolut perquè havíem rebut moltes opinions que el preu que demanaven estava totalment fora de mercat per les condicions d’aquest immoble.

Ara estem pendents de saber qui és el nou propietari (el restaurador Jordi Cruz), però, evidentment, sense un fort capital al darrere, és impossible poder recuperar aquest edifici. Teníem l’esperança que l’ajuntament seria sensible a aquesta qüestió i no ho ha estat. Nosaltres només podem fer pressió social per conscienciar que és una llàstima que el deixem perdre i que Barcelona no pugui tenir una sala de concerts en aquest punt de la ciutat, que està molt apartat del centre i que podria tenir una capacitat per a més de dues-centes persones. A més, els dos soterranis de sota permetrien als músics d’utilitzar les seves cabines com a sala d’assaig o de gravació.

Avui en dia, els músics tenen problemes per assajar en els seus propis habitatges i per tant podrien trobar un espai on poder preparar les obres amb tots els mitjans. A més, l’Avinguda Tibidabo és un carrer emblemàtic del barri i de la ciutat i hauria d’estar protegit de dalt a baix amb un pla especial que permetés conservar edificis com aquest.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.