24.2 C
Sant Gervasi
| Dilluns 27 de setembre de 2021 |
Publicitat

Mont Plans: “Hi ha un paper de gran per set papers de joves”

Actriu, veïna entusiasta i alhora crítica del Galvany

Publicitat
Publicitat
Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Gent del Barri

Maria Antònia Font

Aquest mes hem entrevistat Mont Plans, veïna entusiasta i alhora crítica del Galvany des que tenia 14 anys, i actriu. Vam quedar al Bar Kamel, molt a tocar de casa seva, on, entre d’altres retrats, allà en tenen un de seu. Després vam pujar al pis a fer-li algunes fotografies i poder tocar alguns vestits que ha portat a escena

Vostè va néixer al Bages. Quan va venir a Barcelona?

El 1963. Vaig venir amb les germanes grans perquè hi havíem posat un negoci. Inicialment dormíem els cinc germans al Clot, però aviat vam trobar aquest pis. Per a mi és tota una vida en un mateix edifici i fent molta vida de barri, tant amb els veïns com amb els comerciants. Abans, quan tot era més tranquil, em presentava a cada botiga que obrien per desitjar-los sort. Encara ho faig, de vegades, malgrat que després no hi vagi a comprar o es tracti d’establiments fora del meu abast. Però ara n’hi ha moltes, de botigues. I amb els veïns que es muden a l’escala, igual: em presento per oferir-me pel que necessitin. M’agrada que el veïnat es pugui saludar a l’ascensor i al carrer. La gent jove se sorprèn del meu gest perquè ja no és habitual, però crec que ho valora bé.

“M’agrada que el veïnat es pugui saludar a l’ascensor i al carrer. La gent jove se sorprèn del meu gest perquè ja no és habitual”

I quan se’ls presenta com a veïna, la reconeixen com a actriu?

Bastant, sí, i pel carrer… Però la gent em mira i riu: tampoc soc la Carmen Maura.

En tot cas, ara entenc el seu interès de quedar aquí: aquest bloc és pràcticament la seva vida.

És que el meu pis és petit i estibat de coses: suposo que es nota que és el pis d’una artista… Visc sola amb un gat, però hi guardo molt material de la meva feina perquè em sap greu llençar roba que potser només he portat en una funció.

Quins indrets del barri s’estima especialment?

La joventut la passava molt al barri de la Ribera, que ara en diuen el Born, però ara no m’hi trobo gens bé. A l’època del Zeleste, tenia una aire d’estudiants, perquè la gent era artistes joves i pobres; ara,  en canvi, hi circulen turistes rics. A més, ja m’ha passat l’època de copes. Per aquí hi ha molt bons restaurants i pizzeries (n’enumera uns quants).

I d’espais oberts, a banda dels comercials?

Bé, no sé… Al Turó Parc hi vaig molt.

“Durant una època hi havia hagut un pipican al Turó Parc: trobo que era ideal.”

A propòsit del Turó Parc, com valora la polèmica que hi ha hagut des que no deixen entrar-hi gossos?

Em sap greu, igual que me’n sap que no els deixin anar a la platja: els animals per si sols no embruten. El problema són les persones que deixen porqueria arreu. Durant una època hi havia hagut un pipican: trobo que era ideal.

“A l’avinguda Pau Casals hi han deixat només un carril: aquesta no és la manera que els cotxes deixin de circular” @ Elena Bulet

I la resta del barri, com el veu? Demanaria alguna millora?

A mi les millores que hi han fet no m’acaben d’agradar. La Diagonal, que no sé si cau dins el barri, l’utilitzo molt. Jo era molt de passejar-hi. Doncs bé, a l’avinguda Pau Casals hi han deixat només un carril: aquesta no és la manera que els cotxes deixin de circular, perquè es busquen carrers alternatius, i que consti que jo no condueixo.

No té el carnet de conduir?

No… Mai m’ha vingut de gust, però ara que soc gran em sap greu, perquè el servei públic és molt incòmode, sobretot quan vols sortir de Barcelona. A mesura que et fas gran vols ser més independent, ja que cada vegada ho ets menys, i si tens cotxe ets més lliure. Les cues que hi ha ara al carrer Calvet…! Si agafes un taxi a dalt d’aquest carrer, en arribar a la Diagonal t’has arruïnat. Una altra millora que demanaria, per cert, és posar alguns semàfors més al carrer Santaló. Però el barri m’agrada molt: pràcticament no hi canviaria res perquè m’està bé com està, i sobretot, m’estava bé com estava. Però cada vegada hi ha més gent, més cotxes i més edificis i més alts.

Repassem ara la seva trajectòria teatral. Quan va decidir que s’hi volia dedicar?

No vaig decidir-ho, em van venir a buscar. A mi no se m’hauria acudit picar aquesta porta, perquè el teatre el feien els altres i no era per a mi. Però un bon dia uns amics em van suggerir d’afegir-m’hi i m’hi vaig anar implicant. Cada vegada teníem més projectes. Parlo de La Cubana, que va començar com un grup d’aficionats però que es va professionalitzar.

I es va embarcar amb La Cubana.

Era el 1983. En aquell moment estava a l’atur i vaig pensar que amb prou feines duraríem un any. Però m’hi vaig estar nou anys.

Aleshores devia tenir uns 30 anys, però. A què s’havia dedicat fins aleshores?

Havia viatjat molt i havia fet moltes coses: havia estat fotògrafa, traductora, havia treballat en un banc… Però no acabes de trobar el que és teu fins que t’arriba. I aleshores passen els anys, més de 35 en el meu cas, i no necessites canviar de feina. Vaig deixar el banc sense saber què passaria amb la meva vida: només sabia que no volia continuar amb aquella feina. És el que he fet sempre: quan he deixat una cosa no ha estat perquè en volgués fer una altra, sinó perquè la que feia ja no em venia de gust.

Dedueixo que ha estat molt independent…

Sempre. No he tingut ni marit ni fills. Quan deixava una feina, la gent em deia: «Beneita! Què fas?!» I en el cas del teatre, és clar, passa que la gent comença a l’edat d’estudiant: jo ja era gran. Ah, en deixar el banc és quan vaig estudiar música: solfeig i cant.

També va acabar deixant La Cubana.

Ho vaig deixar sense saber què faria aleshores, però havia decidit que ja en tenia prou. I justament l’endemà em van venir a buscar els de Dagoll Dagom, i hi vaig estar 5 anys. Vaig fer-hi teatre musical i col·laboracions puntuals a televisió.

Tot i que jo no me’n recordo perquè era petita, les Teresines van marcar un abans i un després. Va ser el seu millor moment?

Mira’t els vídeos: són divertits. Les Teresines han esdevingut una sèrie de culte. Tots els moments són bons, mentre els vius: gairebé sempre penso que el que estic fent és el millor. Un altre personatge molt estimat que vaig interpretar és el de la Consol Cirera, que es va crear per publicitar una col·lecció de novel·la rosa escrita per dones que es deia Rosa de Pitiminí. Sempre m’han anat sortint papers.

Mai li ha faltat feina, doncs?

No. He tingut molta sort i n’estic molt contenta. Alguns cops he estat mig any sense feina, però sempre tinc coses a fer. Ara estic preparant un text de Paco Mir i un projecte per al Teatre Nacional que representarem el mes de març i durarà fins a l’octubre. De projectes sempre en tinc a l’ordinador.

@ Elena Bulet

Té molt entusiasme i energia.

Sí, i tant!

Per acabar, com veu el món de la interpretació avui en dia? És més difícil que abans dedicar-s’hi?

A tot arreu hi ha cada vegada més gent i el nivell és més alt, i la manera de seleccionar és diferent. O ets el millor i trobes el forat o és molt difícil, però en tot. Si costa amb els metges, imagina’t amb els artistes de qualsevol disciplina. A més, cada vegada s’ha de ser més comercial, i això demana noms coneguts que venen d’haver tingut sort i haver entrat en una sèrie. El que és normal és que agafin gent que ha estudiat una carrera. Però el nivell d’interpretació es manté: senzillament ha canviat.

En quin sentit?

La gent jove està acostumada a la televisió (i jo no serveixo per a aquest mitjà), i no aprèn a projectar la veu i alhora matisar-la com cal fer al teatre, que t’han de sentir a la fila 25. En aquest sentit em costa treballar amb el jovent. Però he d’admetre que hi ha una fornada d’actors joves molt bons. De fet, a quasi totes les obres hi ha gent jove: els qui tenim pocs papers som la gent gran, perquè els guionistes no pensen gaire en nosaltres.

Molts actors grans se’n queixen, que hi ha pocs papers per a aquesta franja d’edat.

Hi ha un paper de gran per set papers joves. Però saps què em passa? Que jo, quan no tinc feina, me la busco: creo i busco còmplices. No espero que em vinguin a buscar.

Si voleu indagar en el currículum de Mont Plans, podeu anar a la seva web. Ha estat un plaer conèixer una veïna tan entranyable i que demostra amb fets que s’estima el barri on ha passat la major part de la seva vida.

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.