El racó del veïnat
Anna Rodríguez Camón
En els darrers dies estem descobrint una realitat incòmoda que apareix de manera residual en els mitjans de comunicació: les entrades de bombers en pisos de persones que han mort soles a les seves llars des de la segona quinzena de març. Quina tristesa tan gran, persones a qui ningú no trobarà a faltar, sense família, sense ningú a qui poder demanar ajuda.
Els mitjans que reporten la notícia expliquen que el nombre d’intervencions s’han multiplicat de manera molt important respecte a les que es van fer durant el mateix període de l’any passat. Aquesta notícia s’ha donat sobretot a les ciutats de Barcelona i Madrid. D’una manera una miqueta confusa, els articles que he llegit fins al moment s’esforcen a relatar que no és clar que existeixi una relació directa entre el nombre d’entrades en pisos on s’ha trobat una persona morta que vivia sola i la pandèmia que s’ha acarnissat especialment amb les persones grans.
Malauradament i encara que s’intenti maquillar aquesta desastrosa realitat, existeix, sens dubte, una relació entre les persones que han mort soles en les seves llars i la covid-19. Solament a Barcelona gairebé 90.000 persones grans viuen soles, és alarmant, i és una realitat molesta per a molts organismes públics, pels quals cuidar de les persones com es mereixen implicaria ampliar els serveis de teleassistència i de cures a la llar. S’estan fent coses útils per a les persones grans que viuen soles, és clar que alguna acció s’ha fet; si bé les retallades a les persones en situació de dependència i les conseqüències de l’odiat virus en les residències de la tercera edat han estat nefastes, no ho ha estat menys la quantitat de persones que han agafat el virus i s’han vist obligades a confinar-se.
Aquestes persones no han acudit, per por, als seus centres de salut, no han trucat als telèfons d’emergència i ni tan sols s’han atrevit a “molestar” als seus veïns, ja sigui perquè han preferit acabar els seus dies a casa, perquè no han tingut temps una vegada el seu estat de salut ha empitjorat o perquè a la televisió s’ha insistit una i mil vegades que els hospitals estaven col·lapsats i, fins i tot, s’ha insinuat que es duria a terme un triatge entre els malalts per proporcionar la respiració assistida i tot apuntant que les persones més grans de 80 anys no eren massa benvingudes a les UCI. Per un motiu o per un altre, un dels grups més desvalguts de la nostra societat ha estat una vegada més víctima de la poca previsió dels poderosos i d’una cultura més centrada a lamentar-se que no podran viatjar als seus paradisos estivals que a adonar-se de la tragèdia que estava succeint.
En resum, d’una manera o d’una altra, un dia qualsevol, algú ha avisat els bombers perquè tiressin la porta a baix d’un munt de llars solitàries per a descobrir una terrible realitat que amaga un final que ningú desitja: morir en solitud. Abandonar aquest món sense que ningú se n’assabenti, sense deixar empremta, sense descendència, sense ni tan sols un comiat digne.
