11.2 C
Sant Gervasi
| Dilluns 30 de novembre de 2020 |

Morir a casa en soledat, una realitat incòmoda per a la nostra societat

"D'una manera o d'una altra, un dia qualsevol, algú ha avisat els bombers perquè tiressin la porta a baix d'un munt de llars solitàries"

El racó del veïnat

Anna Rodríguez Camón

En els darrers dies estem descobrint una realitat incòmoda que apareix de manera residual en els mitjans de comunicació: les entrades de bombers en pisos de persones que han mort soles a les seves llars des de la segona quinzena de març. Quina tristesa tan gran, persones a qui ningú no trobarà a faltar, sense família, sense ningú a qui poder demanar ajuda.

Els mitjans que reporten la notícia expliquen que el nombre d’intervencions s’han multiplicat de manera molt important respecte a les que es van fer durant el mateix període de l’any passat. Aquesta notícia s’ha donat sobretot a les ciutats de Barcelona i Madrid. D’una manera una miqueta confusa, els articles que he llegit fins al moment s’esforcen a relatar que no és clar que existeixi una relació directa entre el nombre d’entrades en pisos on s’ha trobat una persona morta que vivia sola i la pandèmia que s’ha acarnissat especialment amb les persones grans.

Malauradament i encara que s’intenti maquillar aquesta desastrosa realitat, existeix, sens dubte, una relació entre les persones que han mort soles en les seves llars i la covid-19. Solament a Barcelona gairebé 90.000 persones grans viuen soles, és alarmant, i és una realitat molesta per a molts organismes públics, pels quals cuidar de les persones com es mereixen implicaria ampliar els serveis de teleassistència i de cures a la llar. S’estan fent coses útils per a les persones grans que viuen soles, és clar que alguna acció s’ha fet; si bé les retallades a les persones en situació de dependència i les conseqüències de l’odiat virus en les residències de la tercera edat han estat nefastes, no ho ha estat menys la quantitat de persones que han agafat el virus i s’han vist obligades a confinar-se.

Aquestes persones no han acudit, per por, als seus centres de salut, no han trucat als telèfons d’emergència i ni tan sols s’han atrevit a “molestar” als seus veïns, ja sigui perquè han preferit acabar els seus dies a casa, perquè no han tingut temps una vegada el seu estat de salut ha empitjorat o perquè a la televisió s’ha insistit una i mil vegades que els hospitals estaven col·lapsats i, fins i tot, s’ha insinuat que es duria a terme un triatge entre els malalts per proporcionar la respiració assistida i tot apuntant que les persones més grans de 80 anys no eren massa benvingudes a les UCI. Per un motiu o per un altre, un dels grups més desvalguts de la nostra societat ha estat una vegada més víctima de la poca previsió dels poderosos i d’una cultura més centrada a lamentar-se que no podran viatjar als seus paradisos estivals que a adonar-se de la tragèdia que estava succeint.

En resum, d’una manera o d’una altra, un dia qualsevol, algú ha avisat els bombers perquè tiressin la porta a baix d’un munt de llars solitàries per a descobrir una terrible realitat que amaga un final que ningú desitja: morir en solitud. Abandonar aquest món sense que ningú se n’assabenti, sense deixar empremta, sense descendència, sense ni tan sols un comiat digne.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.