Opinió
Marta Trius
Viatjar a països desconeguts sempre ha estat per a mi un al·licient, i en aquesta ocasió era doble, o fins i tot m’atreviria a dir triple, ja que no sols anava a endinsar-me en un país nou, sinó que ho anava a fer de la mà de persones que el coneixen molt bé, i a més anava a conèixer la Rejika, una nena de 3 anys que em va robar el cor mirant-me tímidament amb els seus ulls gairebé negres i el seu innocent somriure, i amb la qual m’he compromès perquè tingui un futur millor.
Arribar a Nepal no és arribar a qualsevol lloc: el propi caos de l’Aeroport de Kàtmandu ja et fa sentir que aquesta aventura ho tindrà tot de novetat i res de rutinari. No és només la gent del carrer, la sorollosa i caòtica ciutat amb les motos i cotxes creuant per on sigui el que et situa en l’aquí i ara, sinó també els cridaners colors, les olors penetrants i les esquives mirades plenes de curiositat que et rescaten de la teva zona de confort per mostrar-te altres vides molt diferents. Així comença aquest viatge màgic i realista a la vegada, entre stupas, temples i pol·lució, on tothom lluita per tenir una petita parcel·la d’existència que sigui el més suportable possible.
Molta gent anhela conèixer Nepal per gaudir dels Himalayas, ja que ascendir els camins que condueixen als seus pics és retrobar-se amb un mateix: una increïble oportunitat per donar gràcies per tenir ulls per gaudir de la majestuositat de la serralada més alta de la terra. Uns altres s’acosten a aquest petit país asiàtic amb l’objectiu d’aportar el seu granet de sorra als més desfavorits i, encara que no ens agradi reconèixer-lo, també n’hi ha molts que hi volen fer negoci convertint els cossos dels nepalesos en béns de consum.
Nosaltres arribem amb la clara missió de posar una mica de llum en la vida d’uns nens que et miren i et fonen l’ànima: nens i nenes que provenen de famílies amb pocs recursos, pares que volen una vida millor per als seus fills i per això els deixen en una llar d’acolliment on puguin tenir el futur al qual ells no van tenir accés. Unir-se a una causa així i involucrar-se, encara que sigui per poc temps, en la vida d’aquestes personetes et canvia la perspectiva. Pot sonar a tòpic i segurament ho és, però et fa valorar el que tens, ser conscient de la loteria que et va tocar quan vas néixer i, sobretot, adonar-te que tots som persones i que tots mereixem l’oportunitat de ser mínimament feliços.
Durant tres setmanes he vist pobresa, sí, però també he vist gent inconformista, lluitadora i solidària amb el seu proïsme, homes i dones que no tenen res i que encara així aquest ‘res’ el donen incondicionalment. He vist nens riure i saltar d’alegria quan t’hi acostes a jugar a una cosa tan simple com la rotllana de la patata, petits que et miren estranyats quan comparteixes amb ells una mandarina a la qual poques vegades tenen accés, joves que uneixen les mans i et diuen Namaste des del cor i que es desviuen pels seus companys més petits. He vist un país en el qual queda molt per fer però que compta amb grans persones per aconseguir-ho.
Sembla com si la immensitat de les seves muntanyes, la frondositat dels boscos i la bellesa dels rius nepalesos sigui el reflex del que poden arribar a ser. Viure en la meva pròpia pell el poder de l’oració dels monjos budistes m’ha fet reflexionar en la meva pròpia fe i crec que fins i tot m’ha fet ser una mica més bona persona.
Molts m’han preguntat què és el que més m’ha agradat del meu viatge a Nepal i no he sabut què respondre; l’única cosa és que he canviat interiorment i que no és un canvi passatger. Suposo que és com viure un terratrèmol: et sents més feble i més fort alhora i t’adones que no hi ha volta enrere.
Has marxat de viatge i ens vols explicar la teva experiència? Ajuda’ns a explicar el món amb una mirada sarrià-santgervasienca. redaccio@diariel.cluster028.hosting.ovh.net
