Història
Manuel Castellet
Gairebé tothom associarà Nicolau Casaus al Futbol Club Barcelona, a la seva acció social, a les penyes barcelonistes i a un enorme cigar havà: un Montecristo número 3 o un Lancero de Cohiba. Però, si el nom és incomplet tal com l’he escrit, una idea seva només al voltant del futbol seria molt pobra.
Nicolau Casaus de la Fuente i Jené ━així n’és el nom complet━ va néixer a la ciutat de Mendoza, a l’oest de l’Argentina i a prop dels Andes, el 12 de gener de 1913. Va ser el tercer de quatre fills d’un pare sevillà i d’una mare de Cervera, que regentaven una escola d’idiomes que va fer aigües. Acabada la Primera Guerra Mundial, mare i fills van embarcar al transatlàntic Valbanera cap a Catalunya i es van instal·lar a Igualada, on tenien família. Ella, la Gertrudis, una persona molt culta que tocava el piano i l’arpa, va començar a treballar com a dona de fer feines a l’Ajuntament i després escrivint cartes per als analfabets; mentre que en Nicolau, als nou anys, feia d’aprenent en una impremta i als vespres estudiava a l’Ateneu Igualadí.
Fins a uns anys després, en Nicolau no va tornar a saber res del pare, que s’havia quedat a Mendoza per enllestir tot el que suposava el trasllat a Catalunya. S’ha dit, i s’ha escrit, que el pare havia sobreviscut a un greu accident: s’havia embarcat un any més tard al Valbanera, però el vaixell es va enfonsar a l’Atlàntic i el van donar per mort. Ell hauria estat un dels pocs supervivents perquè havia nedat fins a una petita illa. No és massa versemblant, perquè l’enfonsament del Valbanera s’havia produït entre Santiago de Cuba i l’Havana el setembre de 1919, en una travessia iniciada a Barcelona. La realitat és que José Casaus de la Fuente no va aparèixer per Igualada fins anys més tard.
De jove va jugar a futbol en diferents equips igualadins i amb 18 anys va fundar la penya barcelonista Germanor. Aquí coneixerà la que serà la seva muller, Pepita Masip, amb qui tindrà un casament doble el maig del 1937: civil, amb tota l’esplendor, al migdia; i religiós, en una casa particular, al vespre. Però, paral·lelament a Germanor, va iniciar els anys 30 una frenètica activitat sindical i política de caire cada cop més catalanista: primer a la CNT, després a la UGT, i simultàniament membre de la FEJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya) i del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria).
Amb l’inici de la Guerra, Casaus es va convertir en l’home clau de la UGT a Igualada, aleshores gairebé indestriable del recentment creat PSUC, i durant l’any 1938 va assumir la direcció del setmanari Horitzons, un diari republicà, que a la pràctica era l’òrgan oficial del PSUC i de la UGT, en el qual col·laborava intensament des de l’inici amb el pseudònim d’Oswald.
Tot això ho compaginava amb el treball a l’empresa d’arts gràfiques Miranda, on cobrava un bon sou per aquella època: 86,30 pessetes setmanals. El fet que, per tenir nacionalitat argentina, no hagués d’anar a la Guerra, li va dur més d’una enemistat i enveja.
Acabada la Guerra amb la victòria franquista, Nicolau Casaus va ser detingut el setembre de 1939 i el dia 28 d’aquell mes es va iniciar un judici sumaríssim d’urgència contra ell, que va concloure amb un consell de guerra, que, pel suposat delicte d’adhesió a rebel·lió militar ━la típica rebel·lió dels que no havien iniciat la guerra!━, el va condemnar el 18 d’abril de 1940 a la pena de reclusió perpètua. La va complir primer a la presó Model de Barcelona, posteriorment a un camp de treball de Sant Llorenç de Morunys i, finalment, al servei militar de Construccions de Barcelona. Va sortir en llibertat provisional el 4 d’abril de 1944, després de quatre anys i set mesos d’empresonament. Estava a punt de complir 31 anys.
Casaus, amb la muller i la filla, Roser, nascuda en plena Guerra, van decidir traslladar-se a Barcelona. L’ambient a Igualada era massa dens i irrespirable i el record d’algunes declaracions en contra seva en la causa sumaríssima van justificar aquesta mena d’emigració. A Barcelona va muntar amb un company l’empresa tèxtil Tejidos Camps, Casaus y Cía. S. en C., un negoci que els va anar bé i els va permetre viure confortablement. Va començar a freqüentar, així mateix, els ambients barcelonistes, sobretot a través de la Penya Solera, de la qual l’any 1948 —any que va néixer el seu fill Albert— seria el president.
L’any 1957, acabat el període intens de trasllat del Barça de Les Corts al Camp Nou, en el qual ell tingué un paper important, i coincidint amb els actes d’inauguració, la família Casaus Masip es va traslladar a viure en un edifici de nova construcció al carrer de Balmes número 350, al 3r 2a, al barri del Farró. Comença així la segona part de la seva vida, coneguda a bastament, cada vegada més vinculada al Futbol Club Barcelona. L’any 1978 es presenta com a candidat a les eleccions presidencials, que guanyaria José Luis Núñez, el qual li ofereix una vicepresidència amb responsabilitats a l’àrea social. Casaus exerceix durant anys com a representant oficial del club entre les penyes, com el directiu que acompanya el primer equip de futbol en els desplaçaments i, sovint, com la cara amable del club. Gairebé 50 anys al barri, més de mitja vida, només enfosquida per la mort de la seva esposa l’any 1975 en un accident de trànsit. Ens va deixar el 8 d’agost del 2007.
