El relat
Elsa Corominas
Van dir-se l’una a l’altra de marxar ja cap a casa, moltes hores de música, beures i riures i ja s’havia fet molt tard. I com que marxar implicava tallar la conversa amb un amic que havien retrobat després de bastant temps sense veure’s, li van suggerir de fer la darrera copa a casa d’elles. Van sortir de la festa i amb certa dificultat van recordar on havien aparcat el cotxe unes i altre i van acordar un punt de trobada per seguir-se. Elles eren companyes de pis i el cotxe era d’una d’elles, l’altra més aviat era poruga i ni li agradava conduir ni tampoc no gaire que la portessin, però amb la seva amiga se sentia segura, era una conductora experta i que donava confiança. Era negra nit, s’havia fet molt tard i estaven una mica begudes i bastant esgotades i just quan van ser soles al cotxe es van dir l’una a l’altra que quina mandra haver animat l’amic a seguir-les. A la festa havien estat parlant de la diferent propensió al risc de les persones i d’algunes generalitats que semblaven de consens com ara que els homes són més arriscats que les dones, els joves més que la gent gran, i els pares i mares menys propensos al risc que qui no té fills. La conversa havia agafat una deriva interessant quan sorgí que no és que hi hagi persones més o menys avesades a assumir riscos en general sinó que algunes persones podien ser més proclius a prendre riscos d’una naturalesa i no d’una altra. Així, hi podia haver gent més aventurera i viatgera, gent més avesada a riscos financers, o persones que temien menys les aventures i desventures amoroses i s’hi llançaven més cegament. Van sorgir exemples divertits de gent coneguda i acords i discrepàncies en les classificacions. Tots tres tenien ganes de continuar explorant el tema dels riscos.
En una cruïlla d’un carrer estret per travessar-ne un d’ample el semàfor es va posar taronja i elles no sabien si passar o no; la prudent va demanar a la conductora que no s’arrisqués, però era massa tard, estaven creuant la cruïlla i no van veure que el cotxe del darrere seu, l’amic, també ho feia i tampoc no van veure com aparegué un cotxe disparat pel lateral dret del carrer ample just quan ell creuava. Van sentir un soroll brusc i atordidor, un estrèpit ensordidor, i des del mirall retrovisor van captar la imatge del que acabava de passar; un xoc impressionant entre dos cotxes, que amb la col·lisió havien quedat desplaçats de la via, mig a sobre una de les voreres. Van parar on van poder, espantades, imaginant què podia haver-li passat a l’amic i als ocupants de l’altre cotxe i trasbalsades per la idea que podrien haver estat elles les víctimes de l’impacte brutal. Una es posà a plorar i l’altra va aconseguir parlar:
- Si arribem a ser nosaltres jo avui segur que dormia a l’hospital, crec que la porta del meu costat de l’altre cotxe ha quedat destrossada…
- Sí, jo també ho he pensat, estic en xoc!
- Com se li acut passar amb el semàfor tan just! Si tu i jo ja hem dubtat!
- Hi hem d’anar, l’hem d’ajudar! –es va empassar el plor i va agafar amb fermesa el volant.
I reculant van arribar de seguida al lloc de la topada. Ja arribava la policia, l’ambulància, s’anava conformant un escenari de llums fent pampallugues, sirenes, desconcert i tensió. L’amic accidentat estava sent atès, amb un atac de nervis, mirant de recuperar la calma mentre un noi d’edat similar de l’altre cotxe, per sort també il·lès, no parava d’escridassar-lo acusant-lo d’haver-se saltat el semàfor en vermell, i es mirava amb les mans al cap l’estat de l’automòbil.
Elles eren les úniques testimonis dels fets i la policia les interpel·là per saber qui dels dos nois havia provocat l’accident. Es van mirar espantades procurant veure en la mirada de l’altra fins on arribava la seva complicitat. La conductora, ja refeta de l’ensurt i de la plorera, va optar per prendre el risc d’assegurar que elles havien passat el semàfor en verd i que per tant era impossible que el noi del cotxe que les seguia, i a qui van simular no conèixer, hagués passat en vermell. L’amiga assentí a tot el que havia dit i van fer coincidir el relat que l’autoritat requeria. Van acusar el noi desconegut.
Uns mesos més tard, al judici, les càmeres del carrer que havien captat tots els fets van mostrar el seu fals testimoni, i com era d’absurd i perillós prendre segons quina mena de riscos.
Altres relats d’Elsa Corominas
