Reportatge
Dani Silva
És dimecres, fa un sol de justícia i tots els jugadors es canvien als vestidors de Can Caralleu, a Sarrià. El vent s’ha colat com a convidat sorpresa i, fins i tot, fa rodar la pilota per la gespa quan encara no ha començat el partit. No és el Camp Nou, però les vistes de Barcelona són més panoràmiques des d’aquí. És dimecres, dia de futbol per a les persones sensellar que formen l’equip d’Assís.
“Per a alguns, és el millor moment de la setmana”, comenta a El Jardí Teo Glikson, integrador social d’aquesta entitat. Assís fa més de 20 anys que inclou el futbol com una de les seves activitats socioesportives per a les persones en situació de sensellarisme. Ell, juntament amb el Sergio, que és un dels 300 voluntaris que col·laboren de manera desinteressada amb l’entitat, dinamitzen el grup i l’activitat.
“És l’activitat esportiva estrella”, confirma la responsable de comunicació d’Assís, Sandra Oriol, que avui també acompanya al grup. Han vingut fins al CEM Can Caralleu carregant les bosses amb el material: sabates de futbol, pilotes, pantalons, mitgetes i samarretes. Són 10 jugadors, els justos per fer un cinc contra cinc. “Sembla un tonteria, però no tothom té accés a un espai d’oci com aquest”, diu Glikson.
Glikson va entrar a treballar a Assís com a integrador social fa tres mesos. Ell creu que la màgia de l’esport, i en aquest cas del futbol, independentment d’on vinguis i la motxilla que es carregui a sobre, situa a tothom “en el mateix punt de partida”.
Abans de començar el partit, s’ha d’escalfar: unes voltes i un parell de rondos, per tenir el primer contacte amb la pilota. Un dels habituals, dels molts que ho són, és el Herbert. El Herbert té 46 anys, és peruà i ha treballat al seu país durant més de vint anys en el sector de les telecomunicacions. Va arribar el novembre del 2021 a Barcelona per poder donar un futur millor als seus quatre fills. El més gran, estudia la carrera de Medicina al Perú.
L’empadronament, la primera fase del procés
En arribar aquí, el primer que va fer el Herbert va ser empadronar-se. “Sense el padró, és impossible aconseguir l’arrelament”, comenta. L’arrelament social és un tipus d’autorització de residència temporal a Espanya per circumstàncies excepcionals que té una vigència d’un any. Aquest permís es dona a aquells ciutadans estrangers que es troben al nostre país i tenen en ell vincles familiars, laborals o que, per part seva, es trobin integrats socialment. Per tant, l‘arrelament pot ser de tipus familiar, laboral o social.
El problema resideix en el fet que calen dos anys d’empadronament per poder aconseguir l’arrelament, que a la vegada et proporciona el NIE, i això t’obre les portes d’aconseguir un contracte laboral. En Herbert ha treballat de tot: lampista, paleta, ferroveller, fuster… però, esclar, sempre de manera irregular, en B. Economia submergida. “Quan em volien fer contracte, em deien que sense el NIE era impossible”. El NIE, doncs, és el salconduit per aconseguir un contracte de feina, un habitatge, una vida digna.
L’arrelament social es pot demostrar amb diversos documents, com pot ser el certificat d’empadronament, informes mèdics o justificants d’enviament de diners a l’estranger. En Herbert, quan ha pogut, ha enviat el poc que tenia per als seus fills, però no sempre ha sigut així perquè ell també tenia “necessitats”.
El partit comença igualat i a Glikson li toca fer d’àrbitre. Hi ha una jugada amb un contacte i el Mehdi cau a terra.
– És falta, Teo?
+ Sí, claro ‘Juanillo’, tú mismo has dicho que era falta, verdad?
– Sí, pero como no habías pitado…
+ No hace falta. A mí lo que me gusta es eso, que no me necesitéis.
Explotació, sensellarisme i problemes mentals
El Herbert juga de defensa i arriba a tot, no sembla que es cansi. “Jo sempre he sigut una persona molt activa i quan puc agafo la bici o surto a córrer”, explica. Actualment, viu en un pis d’Assís a Sant Pere de Ribes, al Garraf, que comparteix amb un altre compatriota seu i on se sent “molt a gust”. Després d’arribar a Barcelona, i en veure les dificultats per trobar feina, va baixar fins a València a veure si la seva sort canviava, però no va ser així: “Vaig treballar set mesos i només me’n van pagar dos”.
Va tornar a Barcelona i es va veure forçat a dormir a l’aeroport i a les portes d’esglésies, precisament lloc on va conèixer, fa any i mig, la feina d’Assís. Considera que la seva vida va millorar des que està a l’entitat, tot i que l’ajuda és limitada a causa del gran nombre de persones que atenen. Arran de la impossibilitat d’aconseguir una vida digna, en Herbert va començar a tenir problemes de salut mental i a la sanitat pública li negaven, diu, la visita a un professional. “Només em receptaven medicaments i jo el que necessitava era un psicòleg o un psiquiatre”, es lamenta.
La nova llei per al sensellarisme
El partit arriba a la mitja part i es fa una pausa d’hidratació. El Sergio s’ha unit a la conversa amb la Sandra, que li explica la nova llei per eradicar el sensellarisme que des d’Assís, juntament Arrels Fundació, Càritas Catalunya, la Comunitat de Sant Egidio i Sant Joan de Déu Serveis Socials han tirat endavant per afavorir la protecció, la promoció, la integració, la inserció i l’emancipació de les persones sense llar. La llei va arribar al Parlament de Catalunya el 25 de gener de 2022 amb el suport de la majoria dels partits de l’arc parlamentari, a excepció de la ultradreta de Vox. És una llei “pionera a Europa”, defensa Oriol.
En l’actualitat, la proposició encara està en tràmit al Parlament. “Confiem en la voluntat política per tirar endavant aquesta llei”, defensa la cap de comunicació d’Assís, que es queixa que els migrants “no tenen cap mena d’empara legal”. Dos anys, aquest és el peatge per ser considerat ‘legal’.
El futur del Herbert
El Herbert treballa ara a Gandesa, a la Terra Alta, com a rentaplats els caps de setmana i, gràcies a una de les formacions proporcionades per Assís, també treballa a uns horts de Móra d’Ebre com a jardiner, un espai que li agrada molt perquè ha desenvolupat certa “desconfiança social” i allà està sol amb ell mateix i tranquil.
En menys d’un mes, el Herbert compleix els dos anys d’empadronament, cosa que li donaria el NIE i li permetria seguir-se formant. Es vol desenvolupar en el sector de les energies renovables, però si no troba una feina en els sis mesos posteriors a la seva formació, li poden denegar el NIE. Després del llarg i dur procés, el Herbert es troba esperançat: “Encara puc cotitzar 15 anys més aquí i millorar la vida de la meva família”.
El partit de futbol acaba i el menys important és el resultat. S’apropen tots a una porteria i la Sandra els fa una foto d’equip perquè tots: persones ateses, voluntaris i treballadors, són un equip.
Són gols contra l’exclusió social, que tant de bo un dia no s’hagin de marcar.
Galeria de fotos
