Cultura
Casa Usher
Planimetria d’una família feliç, de Lia Piano (en castellà publicat per Seix Barral i en català per Empúries) és una d’aquelles novel·les que als llibreters ens agrada molt recomanar: perquè no falles sigui qui sigui el lector, perquè estàs recomanant una bona estona de lectura, i perquè amb el llibre t’emportes uns personatges que es queden dins teu, en un raconet de la memòria, per molt de temps.
La història, explicada per la filla més petita, gira al voltant d’una família que desembarca a Gènova, en un casalot art decó decadent, massa gran per als sis membres de la família i estrambòtic com ells, amb un jardí assilvestrat que els separa de la realitat. En aquest refugi, cada membre de la família s’entreté amb passió a les seves activitats favorites, ja sigui construir un vaixell al soterrani que mai cabrà per la porta per arribar al mar, experimentar amb productes químics (la novel·la en un principi s’havia d’anomenar Nitroglicerina) o acollir qualsevol classe de bestiola o forma de vida que es vulgui incorporar a la tropa. En cada capítol, la nena ens rescata de la seva memòria una anècdota surrealista, que fa que llegim cada una de les línies amb un somriure: familiars, gossos, gats, gallines i pollets, algun fantasma, sargantanes… tots recorren les pàgines en aquesta olla de grills.
Així com Gerald Durrell, a la seva trilogia de Corfú, ens presenta la seva família –i altres animals que descobreix fent d’explorador- amb gran sentit de l’humor i ens fa viatjar a l’illa grega, Piano recull la tradició d’escriure amb tendresa i comèdia sobre els seus orígens, sobre la seva tribu, amb les seves tradicions esbojarrades, però amb la fortalesa dels que fan pinya. Planimetria de la família feliç i El jardí dels Déus (editada per Viena) ens mostren com les novel·les sobre la família poden ser juganeres i divertides, alhora que una declaració d’amor incondicional a pares, germans… i mascotes!
