Opinió
Miquel Saumell
Quan en el sector relacionat amb l’alimentació humana veus que des de l’administració pública van augmentant els funcionaris que el regulen i el controlen mentre els productors que en viuen van disminuint, estem davant de la prova del cotó que no anem en la bona direcció. Aquest podria ser el cas del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per una cúpula política amb molta més teoria i ideologia que coneixença pràctica del sector.
He llegit que aquesta conselleria ja té més funcionaris adscrits que la suma dels pocs pagesos, ramaders i pescadors que encara sobreviuen a Catalunya, però com que no he trobat les dades oficials per comprovar-ho, no ho puc assegurar. El sentit comú ens diu que l’administració pública hauria de col·laborar activament amb el sector privat en defensa i protecció de la seva supervivència. Però els ciutadans sovint tenim l’estranya sensació que decretant mesures impossibles de complir decidides sense una mínima dosi de sentit comú, els governants només posen bastons a les rodes fins a provocar en molts casos la desaparició de l’activitat.
Això està passant a Catalunya, i productors i activitats que fins fa relativament poc es desenvolupaven amb una certa normalitat han acabat desapareixent. La seva activitat va quedant substituïda per nous negocis comercials dedicats a la importació de productes provinents de països en els quals les administracions demostren ser més responsables que les nostres. Escoltant la consellera del ram veus de seguida que parla d’aquest negoci amb tanta aparent seguretat com poc coneixement pràctic del sector. Dissortadament, aquesta és una sensació força habitual quan tractes amb càrrecs públics.
Aquesta consellera em fa pensar en alguns consellers d’empresa que han passat pel Govern de la Generalitat; l’actual titular, sense anar més lluny. Alguns d’aquests personatges et fan passar vergonya. Recordo un conseller de Manresa el qual, reunit amb un grup d’industrials d’un sector d’activitat que rep molta pressió mediambiental de l’administració, els va aconsellar sense posar-se vermell que si volien evitar problemes amb l’administració el millor que podien fer era tancar les fàbriques i reobrir-les en polígons industrials de països del nord d’Àfrica, i deixar reduïda l’activitat de Catalunya a una mera oficina d’importació. No cal dir que la pèrdua de llocs de treball que aquella recomanació hagués comportat no va ser objecte de cap consideració per part d’aquell conseller. Quan es diu que els catalans estem en males mans és també per coses com aquestes.
Miquel Saumell es dedica al comerç exterior
