Explorar El Jardí
M. Josep Tort
El Parc de l’Oreneta està situat al vessant solell de la serra de Collserola, entre el barri de Pedralbes i el prat sabanoide que s’estén sota la carretera de les Aigües. És un parc de caràcter forestal que s’ha desenvolupat en els antics terrenys agrícoles del Castell, en un conjunt de feixes i camps de conreu que es van abandonar a conseqüència dels estralls de la Guerra Civil. Avui dia, el que resta d’aquell paisatge són grans pins pinyoners i algunes espècies remarcables que formaven part dels camps de fruiters i dels sumptuosos jardins que embellien el Castell.
Tipus de vegetació
Les característiques ambientals d’un indret (clima, substrat, disponibilitat d’aigua, etc.), configuren un model d’elements ecològics que només és compatible amb el poblament de determinades espècies vegetals. Aquesta especificitat ha permès construir diferents paisatges, que han dibuixat en el decurs de la història, el preciós i divers mosaic de la natura. En el Parc del Castell de l’Oreneta de 17 hectàrees de superfície, podem diferenciar cinc grans tipus de vegetació.
- L’alzinar. Malgrat el seu retrocés, és el bosc mediterrani per excel·lència. Una comunitat vegetal que, en la seva condició silvestre, constitueix un bosc espès i sovint impenetrable amb unes característiques pròpies, com el fullatge perennifoli, l’abundància i diversitat de lianes i espècies arbustives, la resistència al foc i l’adaptació a l’economia de l’aigua. L’alzinar del Parc del Castell de l’Oreneta es presenta molt empobrit. Hi trobem poques alzines i molts arbusts grans com l’arboç, el marfull o l’aladern. En aquestes condicions de degradació, apareixen tipus de vegetació com la garriga amb espècies com el garric i el llentiscle, les brolles amb espècies dominants com el romaní i les estepes i les bardisses, amb l’heura, l’arítjol, l’arç blanc i l’esbarzer.
- La pineda. Constitueix la vegetació arbòria més abundant del parc. Els pins blancs i pinyoners es barregen amb les alzines i altres arbres. El pi pinyer és l’arbre més comú i el que assoleix majors dimensions i longevitat (perímetres mesurats de 2,25- 2,48-2,92 i 3,15 m).
Els pins són espècies molt tolerants ja que poden viure en sols poc profunds i en ambients molt eixuts. Creixen molt despresa i la seva taxa de reproducció és altíssima. Sotmesos a la competència d’espècies més sensibles, però més eficaces, com l’alzina o la surera, els pins es veuen obligats a ocupar llocs marginals. Però, quan la competència remet, a causa d’una tala o d’un incendi, el gran nombre de pinyons que escampen permeten una proliferació ràpida dels plançons. Els pins són espècies piròfiles i alhora oportunistes. La quantitat de pinassa i reïna inflamable que produeixen els converteix en una font potencial de foc, que aprofiten pel seu benefici. Tanmateix, avui dia, els propietaris forestals els dona més rèdit el pi que l’alzina, per tant les pinedes s’estenen sense límits pel nostre territori en detriment de l’alzinar primitiu.
- El prat sabanoide d’albellatge. S’estén per tot el vessant marítim de Sant Pere Màrtir i penetra dins l’alzinar del parc amb més o menys vitalitat, en els espais oberts i solells. L’aspecte d’aquest prat recorda la sabana africana, però evidentment, no ateny ni la grandària ni l’extensió, però si reprodueix moltes de les seves característiques. L’espècie dominant és una gramínia, l’albellatge o fenal de bou (Hyparrhenia hirta) que tanmateix, és una espècie d’ampla dispersió africana. En aquest estrat herbaci podem trobar el fonoll, el trèvol pudent, la ginesta i un llarg etc.
- La comunitat de plantes ruderals són les primeres a colonitzar els terrenys alterats i degradats. Creixen als marges dels camins, als murs i en altres indrets suburbans. Són plantes resistents, robustes i poc exigents. Les espècies més comunes són el blet, la malva de runa, l’olivarda i el ripoll.
- Les espècies introduïdes per l’home. Tenen una presència notable al Parc de l’Oreneta. Les podem agrupar en dues categories: les espècies autòctones d’ús agrícola, com les figueres, ametllers, oliveres i garrofers que sovintegen arreu i les espècies exòtiques de jardineria, com els xiprers, palmeres, lilàs, llorers, mimoses, lledoners, atzavares i figueres de moro.
Afegirem a la llista un roure cerrioide (Quercus cerrioides) remarcable, que viu en una fondalada fresca i humida (al costat de les pistes de can Caralleu) que li ha permès un òptim desenvolupament (2,26 m de perímetre).
També cal anomenar els dos arbres d’interès local catalogats: el cirerer de Santa Llúcia (Prunus mahaleb), -que viu al costat de l’antiga instal·lació de ponis-, és un dels dos únics exemplars d’aquesta espècie a Barcelona (n’hi ha un altre al jardí d’aclimatació). El segon arbre és un gegantí eucaliptus (Eucaliptus globulus) que està situat a prop de l’entrada del parc, al carrer Gaspar Cassadó, al costat de la deixalleria de Parcs i Jardins.
El Parc de l’Oreneta no es pot conèixer en un dia ni en dos. Conté un munt de racons amagats que sempre sorprenen. La diversitat d’espècies i paisatges i les restes d’elements arquitectònics que ens parlen de la història de l’ocupació humana, permeten viure una experiència sensorial i vivencial única. Us convido a explorar aquests vestigis del passat, tot contemplant la vegetació que els envolta. Acosteu-vos a la font de l’any 1863 i al berenador circular construït sobre una base de rocalla i decorat amb petits còdols de riu. Observareu com uns llentiscles lluiten per la vida adoptant formes especialment sorprenents.
El rossinyol
Enric Capdevila
El rossinyol (Luscinia megarhynchos) és un ocell estival de la família dels túrdids, com la merla. És una espècie mediterrània que habita els estrats arbustius densos i ben desenvolupats. Per això, a Barcelona es concentra a la falda de Collserola. No se l’ha de confondre amb el rossinyol bord (Cettia cetti), ocell resident a Barcelona però d’ambients més aquàtics. És un ocell que amida entre 16 i 18 centímetres, amb les parts superiors de color bru rogenc i les parts inferiors més clares, amb una cua llarga i més vermellosa. Té un anell clar al voltant de l’ull. És un ocell comú a les migracions, hiverna a l’Àfrica i a l’estiu es distribueix per Europa Central i del Sud. Els mascles migren uns dies abans que les femelles, tornen al mateix territori de l’any anterior i s’aparellen amb la mateixa femella. S’alimenta de petits insectes, cucs i aranyes, que caça a terra. Vola bastant baix i amb energia, amagant-se ràpidament entre matolls i bardisses. Es mou entre la vegetació i costa veure’l bé. Pel seu comportament i color seria un ocell molt discret que passaria desapercebut, però destaca pel seu cant potent i melodiós, senyal inequívoc de l’arribada de la primavera. El mascle acostuma a cantar cap al tard i durant tota la nit. Es considera com el més bell de tots els cants d’ocells i se l’anomena refilar, xericar o xivicar. Apreciat des de temps immemorials, ha estat font d’inspiració de molts contes i cançons, com la cançó tradicional catalana Rossinyol que vas a França d’origen rossellonès, o el poema de Jacint Verdaguer titulat Cançó del Rossinyol.
Dites: Quan canta el rossinyol, planta el fesol.
Rossinyol que vas a França
Rossinyol, que vas a França, rossinyol,
encomana’m a la mare, rossinyol,
d’un bell bocatge, rossinyol, d’un vol.
Encomana’m a la mare, rossinyol,
i en el pare no pas gaire, rossinyol,
d’un bell bocatge, rossinyol, d’un vol.
I en el pare no pas gaire, rossinyol,
perquè m’ha mal maridada, rossinyol,
d’un vol, d’un bell bocatge, rossinyol, d’un vol.
A un pastor me n’ha dada, rossinyol,
que em fa guardar la ramada, rossinyol,
d’un vol, d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol.
He perduda l’esquellada, rossinyol,
el vaquer me l’ha atrapada,
d’un vol, d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol.
– Vaquer, torna-me’n la cabra, rossinyol.
– Què me’n donaràs per paga? Rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol.
– Un petó i una abraçada, rossinyol.
– Què me’n donaràs per paga? Rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol.
Això són coses de mainatge, rossinyol,
quan tenen pa, volen formatge, rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol.
Cançó del Rossinyol. Jacint Verdaguer
Allí a l’Establia
de vora el portal,
rossinyol hi canta
a la nit de Nadal.
Flor de lliri lliri,
flor de lliri blanc.
—Per què cantes ara
si plora l’Infant?
—Si canto i refilo,
per aconhortà’l.
—Refiles i bresses,
de què està plorant?
—Lo món que tant aima
l’ha anat oblidant;
los tres Reis són fora,
los pastors se’n van;
si pastors lo deixen,
anyells, què faran?
Aucells de la Glòria,
volem a adorà’l,
que els homes no hi vénen
la nit de Nadal.
Allí a l’Establia
devora el Portal,
rossinyols hi canten
si plora un Infant;
tant plora i sospira
que s’hi van posant.
Flor de lliri lliri,
flor de lliri blanc.Parc
