Parcs, jardins i horts de Sant Gervasi

- Publicitat -

Jesús Mestre

A mitjan segle XIX, Barcelona vivia ofegada dins les antigues muralles medievals, i pel fum i la pol·lució que les nombroses fàbriques de vapor escampaven arreu. Els ciutadans convivien diàriament amb una realitat contradictòria: confiaven en la modernitat que entreveien en aquest símbol de l’època, com era la força del vapor, capaç de moure ginys immensos i sofisticats, però la seva quotidianitat era el carrer medieval amb un sistema de clavegueram obsolet i un espai excessivament urbanitzat. No hi havia espai pels antics horts i jardins que, cap el 1700, eren l’admiració dels viatgers estrangers que sojornaven a la ciutat.

Els grans espais naturals, gairebé verges, que hi havia a les faldes de Collserola formaven part dels somnis dels barcelonins. Els dies festius, molts d’ells feien l’excursió per fer-hi un mos en una fontada o anar a algun aplec en alguna de les moltes ermites que hi havien, com ara la de la Bonanova. La construcció del ferrocarril de Barcelona a Sarrià va permetre apropar Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat, i ben aviat van començar ha aparèixer tota mena d’edificis. Alguns eren gran vil·les o mansions senyorials ocupades per famílies de la gran burgesia de la ciutat, com ara Can Gil, a la falda del turó de Monterols. Aquesta família de naviliers tarragonina, posteriorment vinculats a altres negocis com la banca o el gas, van adquirir tot el turó a la família Castelló-Galvany, de manera que el que avui és el parc de Monterols, i un bon tros més, era el parc-jardí particular dels Gil. Can Castanyer, a tocar de la plaça de la Bonanova, va ser construïda per la família Güell, o can Bertran, al peu del Putxet, per l’influent jurista i polític Felip Bertran i Amat. Totes aquestes vil·les tenien, al seu entorn, grans parc o fins i tot boscos molt cuidats i valorats pels seus propietaris.

Les vil·les senyorials no solien afavorir la urbanització de carrers, tot i que els passeigs de la Bonanova o de Sant Gervasi eren formats sobretot per aquest tipus d’edificis. On sí que hi va haver una intenció urbanitzadora clara és a l’avinguda del Tibidabo, una iniciativa de Salvador Andreu i Grau, el doctor de les “pastilletes” que, juntament amb altres inversors com Evarist Arnús, Teodor Roviralta o Romà Macaya, van emprendre un projecte fet a mida de la gran burgesia, però, mitjançant el funicular del Tibidabo, amb el propòsit de fer assequible a tots els barcelonins els aires purs de la muntanya.

La ciutat jardí i la torreta vuitcentista

Al costat d’aquestes grans vil·les senyorials, cap a finals Al costat d’aquestes grans vil·les senyorials, cap a finals de segle XIX la petita burgesia i la menestralia barcelonina també van començar a construir cases d’estiueig o residències permanents al municipi de Sant Gervasi, com també ho feien a Gràcia o Vallcarca. Se les coneixia com a “torretes”, en el sentit que eren edificis petits, normalment d’una sola planta o planta i pis, i amb un jardí posterior on no faltava algun fruiter i solia haver-hi un petit hort. Aquestes construccions, sovint fetes amb l’emfiteusi i el pagament de censos als antics propietaris de sòl, acabaven fent carrers i urbanitzant zones senceres, com els entorns de la riera de Sant Gervasi que passava on avui hi ha el carrer Balmes. La riera feia un barranc pronunciat i els carrers que l’envoltaven, com ara el carrer Bertran, de Castanyer o Folgueroles, van sorgir a partir de l’acumulació de “torretes” que eren senzilles o més completes segons les possibilitats del constructor. Moltes persones vinculades a professions liberals i artistes s’hi van establir.

A partir d’aquest garbuix de cases unifamiliars es va començar a urbanitzar Sant Gervasi a finals del segle XIX sorgint-ne una espontània ciutat-jardí que en prou feines les ordenances municipals de la vila podien regular enfront de la iniciativa individual i els interessos dels propietaris del sòl. Arreu hi havia la casa, el projecte d’una vida, envoltada del jardí i de l’hort que eren el somni més anhelat de moltes família. El jardí era color i espontaneïtat, un lloc de creativitat i de relaxament després de la dura jornada de cada dia.

 

La torreta i el jardí de Sant Gervasi

El cronista Francesc Curet, al llibre Visions barcelonies. Muralla enllà (1956, pp 319 i 322), fa una acurada descripció de com eren les torretes: “La distribució interior era invariable […]: A l’entrada hi havia un petit rebedor amb una cambra a cada costat amb vistes a fora; seguia un passadís curt amb armaris encastats en ambdues parets laterals. Venia el menjador, la peça més gran de la casa, amb una cambra fosca a la dreta i la cuina; a l’esquerra, s’obria una altra cambra espaiosa, generalment sala i alcova. Aquestes tres habitacions donaven a una galeria, on hi havia el pou, el safareig i la comuna, amb una sortida al jardí. Aquestes cases tenien totes terrat, mai teulada, que feia de mirador i era utilitzat per estendre la roba, tenir-hi alguns testos amb flors i alguna gàbia per conills o d’aviram […]. La part més considerada era el jardí, objecte de tots els miraments. […] Hi havia qui dividia el jardí en dues parts ben delimitades que hom separava amb el sortidor, indispensable, i un petit mur de boix retallat o de rosers silvestres. A la part més propera a la casa, hom guarnia el jardí i, al darrera, l’hort, sota la vigilància dels arbres fruiters i d’adornaments”.

La torreta del carrer Bertran, a principis del segle XX. Arxiu Andreu Valldeperas
La torreta del carrer Bertran, a principis del segle XX. Arxiu Andreu Valldeperas

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada