Societat
Natalia Parejo
El passat mes de setembre l’investigador i periodista Eloi Camps Durban rebia el títol de doctor en comunicació després de presentar la seva tesi La premsa de proximitat cooperativa a Catalunya. Orígens i revitalització d’un model d’empresa periodística. En un món tan interconnectat com el nostre, les maneres de traslladar la informació són diverses, i el periodisme cooperatiu no es queda enrere. Es tracta d’un model comunicatiu que difereix bastant en termes d’estructura pel que fa als mitjans generalistes més reconeguts. Però, quin espai ocupa el periodisme cooperatiu en una societat com la nostra?
Ens situem en l’època de la Transició, concretament a finals dels anys 70 i principis de la dècada dels 80. La premsa venia d’uns anys complicats, on havia estat sotmesa a l’aparell estatal durant els anys de la dictadura franquista. A diferència d’altres països on la democràcia s’havia instaurat, Espanya encara no s’havia recuperat de tota la censura prèvia, i per tant la premsa cooperativa “no era un model sòlid“. No hi havia un gran coneixement sobre com havia de ser un mitjà de comunicació d’aquestes característiques o sobre què s’havia de fer exactament, però sí que hi havia petites nocions sobre aquest tipus de premsa que començava a alçar la veu. D’una forma o d’una altra, era una alternativa per aquells moviments socialistes o feministes, entre d’altres, que no volien caure en mans de grans empresaris o de premsa vinculada al franquisme.
En aquest context va néixer a Catalunya un tipus de periodisme que a poc a poc s’ha anat popularitzant i consolidant, i que avui en dia es caracteritza per oferir al públic un model de proximitat a través d’una comunitat estreta, on els vincles entre treballadors i lectors es veuen reforçats. Un model on es posa en relleu el treball intens del capital humà, i que en certa manera, “fuig dels valors que podem trobar en els mitjans de comunicació més populars“, explica Camps.
Quines dificultats travessa el periodisme cooperatiu?
D’una banda, un dels objectius que persegueix el periodisme cooperatiu, que alhora es trasllada en una dificultat, és “ampliar el seu nombre de lectors i socis“, de manera que es pugui consolidar i ser viable a llarg termini. Això és rellevant perquè tot i que un mitjà de comunicació sembli molt ben consolidat a ulls dels lectors, si es depèn molt de la publicitat sempre poden haver-hi alts factors de risc, com per exemple una crisi o un canvi en les formes de consum en el mercat. Per tant, el que s’intenta és donar-se a conèixer entre els lectors potencials per sumar-los a la comunitat que fa possible el mitjà. L’objectiu no únicament és visibilitzar un model alternatiu, sinó que aquest també sigui solvent. Es podria traduir a dir que “com menys dependència econòmica hi hagi de fons que el mateix mitjà no pot controlar, més consolidat estarà“.
D’altra banda, és interessant analitzar les pressions polítiques, institucionals i econòmiques que poden patir els mitjans cooperatius. Quan es parla de periodisme, sovint es fa referència als límits respecte a la llibertat de l’exercici, una frontera difosa que està marcada per les entitats que concentren el poder. Però quan es parla del model cooperatiu, la situació ja no és la mateixa. Encara que la censura és una realitat, en el periodisme cooperatiu és “molt més anecdòtica“, exposa Camps.
“Parlem d’un model molt resilient, que fins i tot ha superat les darreres crisis amb millors resultats que altres mitjans de comunicació”
Així doncs, podríem dir que els mitjans cooperatius “sí que són lliures de pressions, però segurament no són tan lliures com els agradaria“. En primer lloc, perquè poden ser finançats per subvencions públiques, i segons quin tipus de notícia es publiqui, aquestes poden jugar un paper important. I, en segon lloc, perquè competeixen contra mitjans no cooperatius, que “posen en relleu valors molt diferents, i persegueixen objectius molt diversos, com el lucre”. És per això que possiblement els mitjans no cooperatius disposin de més recursos per dur a terme iniciatives que probablement són impensables per un mitjà cooperatiu o de proximitat.
Malgrat aquestes dificultats, parlem d’un model “molt resilient“, que fins i tot ha superat les darreres crisis amb millors resultats que altres mitjans de comunicació que se sostenen amb infinits recursos.
La dualitat entre l’ètica i la qualitat periodística
“La qualitat periodística no va lligada al model empresarial“, sinó que depèn molt de com s’impliquin els treballadors d’aquestes empreses. Però la realitat és que en el cas de les cooperatives, “es troba un afegit perquè es pugui fer periodisme de qualitat”, exposa el periodista i investigador. Aquesta afirmació es deu a diversos factors que es combinen, com per exemple, les relacions de treball més justes, o la transparència a l’hora de comunicar, tot i que “sempre poden haver-hi limitacions econòmiques o pressions que poden comprometre el periodisme”. En definitiva, és possible trobar periodisme de qualitat a pràcticament tots els mitjans de comunicació, però hem de tenir en compte que sovint, els condicionants que pesen sobre l’empresa poden limitar aquesta pràctica.
“El Jardí és un referent a nivell de districte que ajuda a estimular la identitat local”
En l’àmbit territorial català, Camps afirma que els mitjans cooperatius “sí que realitzen periodisme de qualitat”, apostant en nombroses vegades per les entrevistes llargues, reportatges, articles d’anàlisi o inclús articles de context. No obstant això, hi ha moltes petites empreses que es decanten per un periodisme més convencional, perquè a causa de la falta de recursos, no poden fer constantment peces molt elaborades. Això no vol dir que eliminin de la seva agenda els reportatges o articles exhaustius, però “probablement no podran basar el seu model exclusivament en això”.
L’autor de la tesi va incloure el cas d’El Jardí en el seu projecte, considerant-lo un exemple de premsa cooperativa, que recull les característiques exposades prèviament. “És un referent a nivell de districte que ajuda a estimular la identitat local i a reforçar el sentiment de pertinença al districte”, respon Eloi Camps quan se li pregunta per què va decidir incorporar El Jardí entre les pàgines de la seva tesi.
Tot i que el periodisme cooperatiu ha de travessar dificultats que els mitjans més grans i que segueixen un sistema empresarial més comú poden obviar moltes vegades, és un model que encara que inclou les fonts institucionals com els organismes públics, partits polítics i grans sindicats, dona prioritat a les veus que menys s’escolten. Posa en relleu els col·lectius socials, el tercer sector, el món cooperatiu i l’activisme. És per això, que el model cooperatiu també és una eina social, i com a tal ha d’aspirar a ser “un aire fresc davant l’homogeneïtat dels mitjans“.
Contingut relacionat:
