Opinió
- Especial El Jardí 100 números: Així va néixer El Jardí
- La comunitat d’El Jardí: ‘Del 100 cap al 200…’
Carme Rocamora
Tampoc no ens enganyarem. No ha estat un camí gens fàcil i estic segura que moltes de les persones del nucli estret que ens desvivim perquè El Jardí surti cada mes als carrers de Sarrià-Sant Gervasi ens hem plantejat plegar alguna vegada. En totes aquestes ocasions, amb el compte corrent amb números vermells i amb la preocupació de no poder pagar la feina a temps, trobàvem l’escalf en el retorn agraït i generós del veïnat. Dels socis i subscriptors. Dels lectors, que sou el motiu pel qual aquest projecte ara arriba a fer 100 números.
Fer el pas a cooperativa va ser un encert. En un món global en què el sistema capitalista ens fa cada cop més individualistes, fer comunitat a través d’un diari que es desmarca d’aquestes lògiques és un orgull. Però el cooperativisme i el voluntariat també cremen, perquè no és fàcil viure al marge del sistema. Hem perdut durant el camí a persones que han estat puntals imprescindibles, perquè la retribució econòmica o les condicions no eren les suficients. Perquè no ens hem sabut cuidar com toca. Són errors que intentem corregir dia a dia, amb més o menys traça. A totes elles, un agraïment immens. No va ser fàcil.
D’altres continuem així com podem, acompanyats de noves veus que ens fan créixer cada dia. Sobre el paper soc la redactora en cap del diari, però la realitat és que soc una afortunada per poder aprendre cada dia de tots els periodistes que ho fan possible i aporten les seves paraules i coneixements al projecte. En els últims anys, hem tingut incorporacions que ens han permès ampliar qualitativament els continguts. Aquí vull parar en Sergi Alemany i les seves meravelloses entrevistes a gent del barri. Era el seu compromís inicial, però no va fugir quan va caler fer tasques menys agraïdes per mantenir el dia a dia del diari. Sense ell, jo no podria seguir aquí. Gràcies, company de mil coses. Totes bones.
Però també cal destacar en Pol Vendrell i en Dani Silva, que han après al diari i ens han fet aprendre. I la quinzena de col·laboradors que s’ofereixen per cobrir temes o opinions i que aporten mirades interessantíssimes. Molts, com l’Ana Rubió, el John McAulay, el Jordi Isern, la Sofia Puvill, la Maria Soucheiron, la Roser Díaz, la Marta Royo, el Max Cahner, la Maria Bascompte, el Miquel Saumell i el Jaume Clotet. Sense les correccions per fer un bon ús del català, la llengua que fem servir al diari, no seríem res. Gràcies a la Maria Antònia, Hèctor Llull, Carles Dachs i Pau Oró. Per últim i no menys important, tenim la sort de gaudir de la visió rere la càmera del Frederic Esteve, el nostre fotògraf que fa que les notícies tinguin molt més sentit. I del Ferran Vives, a peu de carrer repartint amb més il·lusió i simpatia que ningú El Jardí. Sou tots un orgull.
Aquest és un projecte profundament col·lectiu. Ara, al Consell Rector tenim la sort de comptar amb noves persones que ens reimpulsen voluntàriament, per amor al projecte, com l’Enric Capdevila, l’Araceli Vilarassa, el Jordi Bosch, el Martí Rodríguez, el Roger Tomàs, la Roser Argemí i el Salva Ferran. I la nostra nova dissenyadora, la Laia Arisa, que des del primer dia se n’ha sortit fent una feinada impecable, gens fàcil. La Gràcia Farràs va deixar el llistó molt alt.
No m’agradaria focalitzar aquest article en la meva persona. Però sí que penso que és important una petita visió de tot el que ha suposat El Jardí a la meva vida. Jo avui no seria on soc -treballant a Nació fent política parlamentària i col·laborant amb Rac1 i 3Cat, visita al Xavier Graset inclosa- si no hagués topat amb aquest projecte. En Jesús Mestre i en Martí Rodríguez em van obrir les portes de bat a bat, i no els puc estar més agraïda. A la universitat em van donar un títol de periodista, però jo vaig aprendre l’ofici en els carrers de Sarrià-Sant Gervasi.
100 números
Vaig aprendre que no es pot escriure una bona notícia sense dedicar temps a les persones que t’expliquen les seves preocupacions, alegries i pors. Vaig aprendre que s’ha de tenir una mirada àmplia, fugir dels prejudicis, contrastar-ho tot. Saber parlar, però sobretot escoltar. Escoltar molt. Vaig aprendre que pots fer mal a una persona si t’equivoques quan escrius. Que cal tenir molta cura. Vaig aprendre que no hi ha res més important que cuidar, lluny de voler l’exclusiva. Vaig aprendre que aquest nostre és un districte profundament humà. Que t’acull i t’impulsa. Tant de bo qualsevol periodista hagi pogut sentir l’amor de les fonts com jo he pogut fer-ho.
Va arribar un moment, després de la pandèmia, que la meva situació personal i professional em va fer col·lapsar. En una Barcelona disparada pels preus alts que t’expulsa dia rere dia, vaig decidir tornar a Menorca, la meva terra natal. Amb els meus. Va ser una bona etapa. Però cada vegada que agafava l’avió per visitar Barcelona, els ferrocarrils per arribar a Sarrià eren la primera parada. Mai em vaig separar del barri i vaig descobrir que allò també era la meva terra. Així m’ho vau fer sentir.
Hem fet 100 números. Cadascun l’hem parlat, suat, discutit. Hem discrepat molt. Moltíssim. Però ens n’hem sortit. Els disgustos més greus no han estat per individualismes i egoismes, han estat per no poder arribar a tot. Per no poder donar veu a tothom que ens ho ha demanat. Per no poder fer més periodisme d’investigació. Per no tenir recursos i mans. Per no poder pagar com toca. I aquest serà el nostre repte per a la nova etapa: poder fer més periodisme, remunerar-lo bé, poder explicar-ho tot i bé. Fiscalitzar, fiscalitzar molt perquè una ciutadania desinformada no pot ser crítica. I cal gent crítica. I també trencar les visions dels diaris generalistes respecte al nostre territori. L’espectacle grotesc als mitjans nacionals amb les ocupacions de la Bonanova il·lustren aquesta necessitat.
El Jardí és la millor notícia de la meva vida. I espero que tots ho sentiu casa. El vostre espai per potenciar les xarxes veïnals. El lloc on conflueixen múltiples visions de la vida. L’espai que vol transformar, l’altaveu de moltes injustícies i també de la dignitat de la gent que lluita, lluita i lluita. L’espai cooperatiu que, en un dels districtes més adinerats de la ciutat, continua posant el focus en les desigualtats. Perquè no podem ser barri sense ser comunitat, sense voler que tots tinguem les mateixes oportunitats. Llarga vida a El Jardí. A vosaltres, col·laboradors. I sobretot als lectors, el nostre únic motiu per avançar cap a 100 números més. Sou el nostre batec. Sou família. Gràcies!
Carme Rocamora Seguí és cap de redacció d’El Jardí
