Entrevista
Sergi Alemany
Pilar Eyre (Barcelona, 1951) és escriptora i periodista. Declarada animalista i pionera en la investigació sobre la monarquia espanyola, actualment té dos gossos, però n’ha arribat a tenir tres i dos periquitos. Un perfecte cavaller, traduït al català per insistència de l’autora, és la seva última novel·la, on ret homenatge a la generació de la postguerra espanyola. Al saló de casa seva, Eyre ens explica més detalls de la vida a les Tres Torres, com per exemple que ha viatjat per tot Espanya presentant el llibre, enganxada al telèfon pendent de si la seva gossa Dana superava un càncer.
Pilar Eyre, Pilar o Pilarita?
Pilarita. Per la família, aquest és el meu nom. Me’l va posar una mainadera a qui se li havia mort la seva filla Pilarita.
I com és la Pilarita?
Intento ser una persona positiva, amb les meves manies, odis i passions. L’edat no et suavitza els sentiments, tot i que et fa una mica més diplomàtica.
“La lluita contra el maltracte animal és la causa de la meva vida”
En quin sentit?
Hi ha coses que em remouen l’estómac, com la tortura dels animals. Els toreros m’inspiren repugnància, i m’agradaria veure el final de la tauromàquia abans de morir. La lluita contra el maltracte animal és la causa de la meva vida.
Has entrevistat toreros.
Com a periodista he parlat amb moltíssims toreros, i eren incapaços de pensar que matar un animal és torturar-lo. Jo intentava que els entrés al cap. Adoraven els seus animals domèstics i després feien aquelles barbaritats a la plaça.
I ara?
Crec que m’acolliria a la clàusula de consciència i diria que amb aquestes persones no hi vull parlar.
Una animalista d’arrel.
A casa sempre ho hem viscut així. La mare era de la Societat Protectora d’Animals i Plantes, i ens hi portava a les tres germanes. La casualitat va fer que em casés a més amb un home amant dels animals.
‘L’animalista de les Tres Torres’
Al principi de sortir a passejar pel barri, tots eren gossos de raça, menys els meus; ara, en canvi, molta gent té un gos de refugi. Això em diu que hi ha gent que pren consciència respecte a l’abandonament. És el que intento transmetre.
Transmetre valors.
Visc el barri de manera intensa gràcies als meus gossos. Amb molta gent ens hem fet amics al jardí de la biblioteca Clarà, on socialitzem i discutim, i ara ens amenacen de prohibir-nos l’accés. No veuen que aquest espai és el que abans eren els bars de reunió o les àgores. Els polítics capaços d’entendre aquest germen de l’associacionisme seran polítics moderns.
Està enamorada d’on viu.
Porto 27 anys vivint a les Tres Torres. Ja soc del barri i moriré aquí. Per mi és el lloc ideal on viure de Barcelona, i pels meus gossos també. Quan et diuen que viuràs en una ciutat gran, penso que l’has de convertir en un poble. Aquí tinc la sensació que continuo vivint a Sant Pere de Ribes, i en canvi estic dins de Barcelona. Ho tinc tot.
Tot li sembla bé del barri?
Al barri falten millores, però crec que això també forma part de l’encant que li dona un aspecte assilvestrat. M’encantava quan el cementiri de Sarrià estava obert i s’hi arribava per un camí de terra. El mercat hauria de tenir més vida, però la culpa també la té la gent del barri que hi ha d’anar a comprar, en lloc de fer-ho en grans superfícies o per internet.
“Parlant castellà i no sent independentista, pots viure aquí“
Les Tres Torres també surt al llibre.
La burgesia franquista vivia en altres barris de Barcelona als anys 1940, però les Tres Torres apareix al llibre perquè el protagonista, l’empresari tèxtil, hi posa una pis per a la seva estimada, que és una obrera de la fàbrica. Estic fent unes vendes de llibres increïbles al barri, entre la papereria i la gent que em coneix pels meus gossos... Ha arribat a pujar gent a casa perquè els signés el llibre.
S’ha fet famosa?
La televisió és una pantalla impressionant per arribar a la gent, però cada vegada se’m coneix més pels meus llibres. I ho prefereixo. Afortunadament, tinc molts lectors. Una dona de 99 anys que viu al barri, per exemple. Penso que cada casa hauria de tenir Un perfecte cavaller perquè l’ara no s’entén sense l’abans, sense una mirada històrica.
Un perfecte cavaller ja suma 7 edicions. Sis en castellà i una en català.
Per mi, la paraula més dolça en el llenguatge humà és reeditem. Millor que un t’estimo. Aquella trucada de les editores és el millor del món.
Com va al Lecturas?
Tinc llibertat per escriure sobre el que em dona la gana, sense censura. És un lloc molt divertit on treballar, amb gent jove. L’argument màxim per incorporar-me va ser saber que tots els treballadors eren antitaurins. Això va ser la bomba.
És la feina de la seva vida?
Sí! No! Sí, sí. Bé, no (riu). Jo em vaig formar professionalment a Interviú durant molts anys, i allà va ser on vaig agafar un estil i una veu pròpia fent centenars d’entrevistes. Per tant, puc dir que aquells van ser els anys més determinants per a la meva vida professional.
Una bona època.
Sí. Era jove i ho tenia tot per davant. Feia quatre anys de la mort de Franco i el periodisme estava en evolució. Teníem moltes coses per descobrir. Érem lliures i rebels. Ens ho passàvem molt bé.
Se la veu contenta.
Encara mantinc aquelles coses de periodista jove. Per exemple, quan un tema meu surt en portada, em poso contentíssima. I la repercussió ara amb les xarxes socials és més gran. A Twitter m’ho passo molt bé amb una comunitat de gent molt divertida.
No sempre és positiva la xarxa.
No soc gens negativa. Si algú m’insulta, el bloquejo. Només vull bonrotllisme. També hi ha gent que tergiversa les teves paraules de mala fe, cert. Val la pena contestar-los? Al final, aquest món és tan efímer que l’endemà ningú s’enrecorda de res, així és que no entro en el debat de fer contrarèpliques.
“No veig l’independentisme com un horror”
I en el debat Catalunya-Espanya?
Soc la millor prova que parlant castellà i no sent independentista pots viure perfectament en aquest país sense que et passi res. Tots els arguments que s’utilitzen des de Madrid són mentida. Els periodistes també som molt culpables d’això. Mai ningú m’ha obligat a parlar en català per entendre’ns, ni a TV3 ni amb el Jordi Basté a RAC1.
Catalunya dins d’Espanya?
M’agradaria que continuéssim units a Espanya, però si això no passa, ho acceptaré democràticament. Ser demòcrata implica poder conviure amb qui pensa diferent a tu. A casa, al barri… Jo no veig l’independentisme com un horror. Si Catalunya és independent, continuaré aquí contenta i tan feliç. I al barri de les Tres Torres.
Hi ha corona espanyola per anys?
No veig voluntat real per part de ningú de carregar-se la monarquia. L’esquerra s’hi troba molt a gust, més que la dreta. Pablo Iglesias, que se suposa que és el més republicà, parla meravelles de Felipe. No m’estranyaria que al final Leonor fos la reina dels nostres fills.
“Conec més la família Borbó que a la meva pròpia família”
Reina Leonor.
Exacte. Però hauria de modernitzar el seu missatge i involucrar-se en les causes de la seva generació, com fa Greta Thunberg. Modestament, moltes de les històries que es coneixen de la monarquia són gràcies a la investigació pionera que vaig fer. Conec més la família Borbó que a la meva pròpia família.
Una sèrie com The Crown funcionaria amb la monarquia espanyola?
Aquí som més papistes que el papa. S’han fet bons documentals sobre monarquies d’arreu, però les televisions espanyoles mai s’hi han interessat. No volen ofendre la institució perquè encara es veu fràgil per aguantar un escrutini tan minuciós com el de The Crown, que al final no és una crítica sinó que apuntala la monarquia.
“Encara he de donar molta guerra”
Què li demana a l’any nou?
Vull que comencin “los locos años 20” del segle 21. L’època del jazz, la minifaldilla, el cabell curt.. Que la nova dècada també tingui la seva personalitat. Jo ho viuré, perquè encara he de donar molta guerra.
