26.3 C
Sant Gervasi
| Divendres 27 de maig de 2022 |
Publicitat

Pins blancs centenaris a Sarrià – Sant Gervasi

El pi blanc és l’espècie forestal més comuna de Catalunya i una de les més abundants en els jardins públics i privats de Sarrià - Sant Gervasi

Publicitatspot_imgspot_img
Publicitat

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

El pi blanc és l’espècie forestal més comuna de Catalunya i una de les més abundants en els jardins públics i privats del nostre districte. La proximitat amb les antigues pinedes de la serra de Collserola i la voluntat de molts propietaris de protegir les espècies autòctones de les torres i cases senyorials ha possibilitat la conservació d’exemplars actualment centenaris.

Pins blancs catalogats

El pi blanc és l’arbre més abundant en els jardins del nostre districte. Només n’hi ha tres de catalogats com arbres d’interès local, però molts altres es mereixerien aquest qualificatiu.

Publicitat

1. El pi blanc del Parc de Joan Reventós (Sarrià – Sant Gervasi. Núm. catàleg: 0162-05-13). Tallat recentment a conseqüència d’un temporal de vent que li va trencar una gran branca. Estava situat en un mirador excepcional, presidint en solitari les vistes sobre el torrent de les Monges. La soca encara es pot veure.

2. El pi blanc de can Ponsic (Sarrià – Sant Gervasi. Núm. catàleg: 0155-05-12). Té un tronc robust, alt i rectilini amb una capçada força regular on viuen actualment grans nius de cotorres que no paren de cridar.

Publicitat

3. El pi blanc de la Torre Girona (Les Corts. Núm. catàleg: 0064-04-94). És un arbre força esclarissat amb el brancatge tortuós i està mig abraçant el bonic mirador de l’estany que s’emmiralla sobre l’aigua.

El pi blanc de la Torre Girona © M. Josep Tort

Pins blancs centenaris no catalogats

No és fàcil determinar l’edat exacta d’un arbre si desconeixem la seva història i no disposem dels mitjans tècnics per saber-la, però les dimensions de l’arbre i l’antiguitat del lloc on viu pot acostar-nos a fer una suposició aproximada. Mencionarem alguns jardins que contenen pins blancs destacables: Can Sentmenat, Can Monràs, Convent clarisses de Pedralbes, carrer Dominguez i Miralles, Vil·la Cecília, Jardins de ca n’Altimira, Casa Sant Felip Neri…

El pi blanc (Pinus halepensis)
El pi blanc és un arbre originari de la conca mediterrània. El seu nom llatí, halepensis, prové de la ciutat siriana d’Alep, on era molt abundant. Es distingeix d’altres pins perquè té una escorça grisenca amb una capçada força irregular i esclarissada, incapaç de projectar una ombra aïlladora. És un arbre poc bonic, tot i que al vessant obac de Collserola hi trobem exemplars gegantins amb troncs robusts, alts i drets que són una meravella. El pi blanc viu al país de l’alzinar de la terra baixa mediterrània, a les clarianes assolellades, eixutes i pedregoses. El seu ràpid creixement, l’elevada taxa de reproducció, la gran capacitat d’adaptació a viure en condicions d’extrema sequera i l’acció de l’home, han propiciat que actualment, sigui l’espècie forestal més abundant a Catalunya.

El pi blanc, una espècie piròfila i oportunista

El pi blanc es beneficia dels incendis forestals per colonitzar àrees devastades. Constitueix una font potencial de foc perquè és molt inflamable, a causa de la gran quan- titat de pinassa que produeix i la resina que supura per l’escorça. Les pinyes del pi blanc tarden anys a obrir-se, però, amb l’escalfor del foc esclaten sobtadament i milers de pinyons en caure a terra, arrelen ràpidament amb l’ajut dels nutrients procedents de les mateixes cendres de l’incendi. Els plançons creixen adelerats i conquereixen fàcilment un nou nínxol ecològic en aquest indret carbonitzat.

Pi blanc © M. Josep Tort

Els boscos secundaris de pi blanc

La majoria de les pinedes de pi blanc són boscos secundaris que s’han expandit a conseqüència de la destrucció del bosc primitiu, l’alzinar, per extreure’n carbó vegetal. A mitjans del segle XX, el carboneig va ser la forma més comuna d’explotació forestal de l’alzinar i va tenir una gran repercussió, econòmica i paisatgística a la terra baixa mediterrània.

Dins l’alzinar, el pi blanc està sotmès a la competència d’espècies més sensibles però més eficaces, com l’alzina, i es veu obligat a ocupar zones marginals més empobrides. La pineda es manté i s’expandeix només pel foc i pel model de gestió forestal que l’home decideix. Si res no altera el curs de la natura, el temps s’encarrega de restablir el bosc primitiu.

Aprofitament del pi blanc

Ja fa temps que l’explotació dels alzinars ha caigut en l’oblit i el pi blanc s’ha convertit en el principal productor de fusta de baixa qualitat que s’utilitza per fer pasta de paper, palets, embalatges i biomassa. La importància històrica de la fusta del pi blanc es remunta a la construcció naval a causa de la proximitat de les pinedes al litoral mediterrani i a la suficient qualitat de la fusta per l’ús que se’n feia a les drassanes.

L’home ha sotmès el pi blanc a un aprofitament intens i múltiple. Ha usat la pega o el quitrà per calafatar els bucs dels vaixells, impermeabilitzar veles i cordes i l’interior de recipients. Des dels ports del litoral català s’exportava pega de pi blanc a tot el Mediterrani. La reïna dels pins s’ha fet servir també per obtenir dissolvents (essència de trementina), vernissos, etc. I pel que fa a la llenya i les pinyes, es cremaven en fleques i bòbiles. El pi blanc també es carbonejava, però no era tan rendible com l’alzina.

La Fredeluga

Enric Capdevila

La fredeluga (Vanellus vanellus) —avefría en castellà— és un ocell limícola que s’observa
a les nostres terres sobretot en l’època hivernal, quan n’arriben molts exemplars del centre i nord d’Europa. El nom popular li ve del fet que anuncia l’arribada del fred. Les aus limícoles es troben en zones d’aigua dolça, com els aiguamolls, on s’alimenten dels animals invertebrats que viuen en el fons fangós, colgats totalment o parcialment en el llim. A tal efecte han desenvolupat becs de diferents tipus i llargades i, fins i tot, algunes espècies tenen terminacions nervioses sensitives al final dels becs per detectar preses soterrades.

La fredeluga és de mida mitjana, fa uns 30 cm de longitud. El tret que més la singularitza és el llarg plomall erèctil, negre, amb reflexos, que li corona el cap. La gola i el pit són negrosos. Té els flancs del coll blancs i la cara negrosa, amb una ratlla o mostatxo del mateix color. El mantell i el dors de les ales tenen tonalitats verdes iridescents i contrasten amb les parts inferiors, que són blanques. Té el bec curt, i les potes, vermelles.

És una au gregària fora de l’època de cria i una de les millors estampes és veure aixecar el vol d’un estol de fredelugues, que pot arribar a ser molt nombrós: emeten un crit planyívol abans de començar el bategar lent i desmanegat, on contrasten els colors blanc i negre del cos i les ales grans i arrodonides. El batec de les ales com un vano és l’origen del seu nom científic.

Cada any, es fa, a Catalunya, en coordinació amb més de 100 països, un cens d’ocells aquàtics i marins hivernants, amb l’objectiu d’estudiar l’evolució tant dels ocells com dels hàbitats. Si comparem els resultats del 2020 amb els del 2021, malgrat que en el cens s’hi han detectat més varietat d’espècies (134) en més localitzacions (195), es confirma la tendència d’una preocupant davallada en la quantitat, de més de 80.000: ara en són 280.699. La fredeluga es manté en la segona posició, dins de les limícoles, amb més de 9.000 exemplars, després del territ variant, amb més de 37.000.

La dita: Fredeluga per l’octubre, neu segura. Fredeluga primerenca, llarga hivernada assegurada.

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.