El relat
Elsa Corominas
Per a la Maria B. F. i perquè cap infant no hauria de viure mort de por
Jo vaig néixer poqueta cosa i poruga, de nena sempre em posaven tres o quatre anys menys dels que tenia i quan el pare em donava una empenta si em portava malament, queia a terra. De vegades, irat, em donava una puntada de peu i llavors em feia mal de veritat i podia estar plorant durant hores, però mai no vaig rebre cap bufetada de la seva mà, “les mans no són per pegar”, deia cofoi. Era molt alt i fins i tot quan jo ja era una dona, m’havia de posar de puntetes per fer-li un petó, i ell havia d’abaixar el cap.
La por no em deixava mai. Ara de gran em costa pensar que es pugui viure amb una basarda permanent, però per més que miro d’idealitzar mentalment la meva infància, el cert és que sempre estava espantada i pensant constantment en la meva fragilitat, indefensió i petitesa, i en la quantitat de reptes i perills que em trobaria en la meva quotidianitat. El meu primer record és de quan era molt petita: els diumenges tornava a casa dels meus pares després de passar la tarda amb la meva àvia i havia de pujar tota sola uns quants pisos perquè vivíem al piset del terrat de dalt de tot, i em feia tanta por l’escala fosca, amb algun petit llum de quinqué lleument encès en algun pis, que jo pujava aferrada a la barana, arrossegant-me per cada replà i cridant molt fort la meva mare pel seu nom de pila: “si no em vens a buscar no pujo!”, li deia. I quan arribava a dalt m’esperava la puntada de peu del meu pare per haver molestat el veïnat amb els meus brams, deia. Després d’aquest record, tinc moltes històries en ment de moments de cada dia que em tenien alerta, perquè jo era petita i poca cosa però, encara que la gent gran no ho entengui, els infants ho capten tot.
El temor més intens i indescriptible de la meva vida, però, va ser perdre la mare. Era l’any 1918, una epidèmia terrible matava la gent de mala manera. Parlaven de grip, de tifus. Una família que tenia una botiga de roba a la plaça van perdre les cinc filles d’un dilluns a un divendres. Jo sentia a dir que la gent es posava malalta un dijous i dissabte ja s’havia mort i això m’horroritzava. Un dia d’aquells la mare se’n va anar al llit molt abans de l’hora habitual i la vaig anar a veure i em va dir que tenia molt malt de cap, molt mal de cap, ho va repetir moltes vegades. Jo li vaig dir “mama, aixeca’t que tothom que està al llit es mor”, i em va dir “no em diguis això, filleta”, i no va aconseguir aixecar-se ni per tranquil·litzar-me, tot i que ho va intentar. Jo l’endemà vaig tornar de l’escola i ja no recordava que la mare estava malalta, però quan vaig entrar a casa i en adonar-me que seguia al llit hi vaig anar corrents, però ja no em van deixar entrar a veure-la, van dir que el que tenia era molt contagiós i que no m’hi podia apropar. I jo cridava embogida “mama” estirant amb tota la meva força el pom de la porta i ella “deixeu-la entrar, deixeu-la entrar!”. I ja no la vaig veure mai més. Una setmana després vaig fer sis anys.
Uns anys després va esclatar la Guerra Civil, l’estiu del 1936. Jo ja era una dona i no em podia imaginar que les pors i neguits infantils reapareixerien amb força durant els anys bèl·lics, amplificats en forma de terror paralitzant i acompanyats d’un sentiment de ràbia i d’injustícia que sovint era el que donava el coratge per protegir-se i subsistir. Recordava que la mare sempre em deia que quan estigués molt espantada fes pam i pipa, que el gest burlesc m’ajudaria a ser valenta i a refer-me de les pors, pobreta, com si amb un gest infantil n’hi hagués prou, però vint anys després de la seva mort, durant els terribles bombardejos deliberats contra la població civil de Barcelona de principis de l’any 1938, aixoplugada en els refugis antiaeris construïts molts d’ells amb pic i pala per una ciutadania terroritzada i organitzada per protegir-se de les bombes feixistes indiscriminades, em posava el polze al nas, estenia la mà i col·locava el polze de l’altra mà també estesa tocant el dit petit de la primera i movia ràpid la resta de dits per fer front a la paràlisi que suposa morir-se de por i a l’odi gegantí que fan sentir els homes menyspreables i indesitjables que fan les guerres, tiren bombes, aviven la malícia i maten, fereixen i destrossen nens i nenes i les seves famílies, violen dones i mainada i deixen desolació i pànic per tot arreu.
