La mirada política
Roger Rosich
Vivim en una etapa política en la qual veiem un diàleg de fons entre el pragmatisme polític i la política per la política, el solipsisme dels polítics mirant els melics dels seus propis partits enfront de la necessitat de grans pactes en pro del progrés i de la gent.
Ho veiem a la Carrera de San Jerónimo de Madrid, on ningú es pot posar d’acord amb ningú simplement perquè tots es veuen rodant sobre els seus propis eixos. En una aplicació directa d’aliances polítiques al quadre actual de la política espanyola, seria lògica una aliança de centre amb voluntat reformista, amb els socialistes governant amb pactes de centre amb Podemos i Ciutadans a parts iguals, per apartar al PP del govern, i tirar endavant moltes mesures de regeneració democràtica i anticorrupció que l’Estat demostra necessitar a crits. Potser seria sols un govern d’un parell d’anys, però un govern que fes feina i canvis pragmàtics. Feina rai!…
Matteo Renzi no ho ha dubtat en cap moment en el seu govern a Itàlia: sap que si va escalar a dalt de tot (no del tot de bones maneres) va ser perquè oferia a la gent la garantia de canvis substancials a la nació italiana i al seu sistema rovellat. Per posar-hi llustre i per avançar no ha dubtat, tot i les moltes crítiques del seu mateix partit, a pactar amb la dreta de Berlusconi, amb l’esquerra alternativa dels 5 Estrelles de Beppe Grillo (abans antipolítica i avui cada cop més ordenadament política i amb candidats més “socialdemòcrates”) o amb les diferents petites branques del centre-dreta, escindides algun dia de l’arbre berlusconià.
Del pragmatisme no sempre se’n surt sent coherent. És així per Renzi, i ho seria per a Pedro Sánchez, Pablo Iglesias o Albert Rivera. El pragmatisme també va dur al primer ministre britànic David Cameron a aprovar el matrimoni homosexual a l’anglesa o a tirar endavant els dos referèndums que protagonitzaran el seu llegat polític per la història del Regne Unit (el d’independència d’Escòcia i el de la permanència a la Unió Europa). I també ha estat sempre el pragmatisme les ulleres de treball de la cancellera Angela Merkel. S’ha vist recentment que va rebutjar pensar en les conseqüències polítiques pel seu partit quan va tirar endavant polítiques humanes i socials pels refugiats sirians, i així van anar les eleccions a les tres darreres regions alemanyes que van votar, amb un resultat dolent pel seu partit (ep! però no tant).
François Hollande i el gabinet del primer ministre Valls a França sempre estan en compulsions polítiques, en la fricció entre el pragmatisme d’Estat i la política petita; a vegades tant petita que dins de cada capella hi ha diverses capelletes… Tants caps, tants barrets, ho sabem prou bé…
També la complexa governança de Bèlgica ha dut als socis principals de l’executiu, els nacionalistes de Flandes a agafar-se la política en clau de praxis d’Estat, deixant de banda el sobiranisme (que el treuen de tant en tant, per ratificar-se i no caure tant en els sondejos).
Pensem també en clau de pragmatisme a l’hora de veure què passa amb el govern espanyol que vingui. No es tracta del pragmatisme pel pragmatisme, perquè sí, però sí de valorar el compromís i la responsabilitat. També fem servir aquests barems a l’hora d’avaluar què fa i què deixa de fer el govern Puigdemont a Catalunya en els mesos que vénen.
Roger Rosich és analista i consultor polític
1400caràcters.wordpress.com
