L’home de Monterols
Jordi Quer
— Coneix el periodista R. L Chacón? -continuà Laurencic.
Vaig arronsar les espatlles.
— És redactor de la Soli. Va venir-me a veure fa uns anys. Volia entrevistar-me pels avenços en el disseny i l’arquitectura que estava introduint als preventoris dels carrers Vallmajor i Saragossa. Vam quedar diversos cops. Fruit d’aquelles interviews, va publicar un llibre, Por qué hice las “Chekas”?, farcit de tergiversacions i insults contra la meva persona i la meva obra. Ell va ser l’inventor de la teoria sobre el menú “No passaran”. Necessitaria que el trobés i el dugués aquí al més aviat possible.
— El “Menú no passaran”? -vaig inquirir.
Una ganyota de dolor va perfilar-se al rostre de Laurencic.
— Bé, ja dirà.
Tot just la silueta ombrívola d’aquell home desaparegué pel tancament de la porta, un brogit ensordidor envaí la cel·la. El soroll, persistent i molest, se’m clavà al cap. No aguantaria gaire temps així. Vaig palpar els murs de l’estança. Havia d’haver alguna manera d’aturar-lo. Vaig trobar la inscripció d’un antic estadant:
Infierno, Rusia!
Infierno! Es igual.
Franco salvarà la civilización cristiana.
¡Arriba España!
Una zona de la paret contigua a la inscripció vibrava. L’aparell que emetia el so insuportable es trobava, sens dubte, al seu darrere. Es tractava d’un metrònom? Allò era que el Laurencic entenia per “modernitzar” les presons? Vaig pegar un cop fort al mur. El brogit va aturar-se. La victòria no durà gaire, perquè al cap de poc es reinicià i, a més a més, unes imatges es projectaren a la cel·la. Era una pel·lícula que anava repetint la mateixa escena. Una fulla d’afaitar seccionava un ull humà. Una vegada i una altra. Em sentia com una rata en un laboratori. Vaig donar cops de puny i puntades de peu a la porta.
Era una pel·lícula que anava repetint la mateixa escena.
Una fulla d’afaitar seccionava un ull humà
— Fills de puta!
Extenuat, vaig caure de genolls, les cames i les mans adolorides. Vaig plorar de ràbia i, després d’una llarga estona, a pesar del soroll i dels maons que hi havia clavats al terra, pel cansament, vaig endormiscar-me. Quan vaig obrir els ulls, el so i la projecció havien cessat. El silenci regnava a la cel·la. De l’exterior arribava el cant dels ocells. El forrellat de la porta grinyolà. Algú l’estava accionant. Vaig pensar en l’oferta de Laurencic. Estava decidit. Li diria que sí. Simplement es tractava de portar el Chacón allí i oblidar-me del tema. La porta s’obrí de bat a bat. La meva sorpresa fou veure-hi una monja. La dona, que duia hàbit negre i ja estava entrada d’anys, em somrigué amablement.
— Acompanyi’m.
La llum del sol, el fet de caminar amb normalitat, em semblaren una cosa formidable. Unes palmeres s’aixecaven enmig d’una vegetació frondosa. Rere d’elles es perfilaven l’absis i la nau d’una església d’aparença gòtica, al costat de la qual hi havia un edifici rectangular i gran, que, presumiblement, devia ser el dormitori de la comunitat. En la llunyania s’apreciava el mar. La dona em conduí a un cobert rònec i em convidà a passar-hi. Tot d’eines agrícoles s’hi amuntegaven.
— Amb la guerra hem estat un temps sense hortolà -digué la monja abans d’anar-se’n-. Tindrà una mica més de feina al principi per treure les males herbes.
Vaig observar aquells estris detingudament. Els mànecs estaven gastats per l’ús. Les fulles començaven a rovellar-se. En agafar una aixada, vaig quedar-me només amb el pal. Una monja aparegué aleshores. M’esguardà amb murrieria. Era molt més jove que l’anterior. S’aixecà l’hàbit, ensenyant-me les cuixes. No duia res a sota.
