Cultura
Jesús Mestre
Els poetes i la música. Els poetes poden ser morts o vius però, segons Roger Mas, guanyen per golejada els primers. Les seves primeres paraules al Teatre de Sarrià es va dedicar als poetes i sobretot a J.V. Foix, de qui va recitar un poema de “fang i molsa”. Roger Mas es defineix com a cantautor: aquell que s’atreveix a pujar dalt d’un escenari només amb la veu, la guitarra i les seves cançons. Diu que a Catalunya (com al País Valencià i a les Illes) n’hi ha molts de cantautors. Però que a Castellà no n’hi ha. O molt pocs… És una altra cosa que ens diferencia. Roger Mas va protagonitzar el Concert de Nadal d’Òmnium Cultural de Sarrià-Sant Gervasi, el dimarts 22 de desembre, en un teatre amb tot l’aforament permès venut.
Com sol fer, Roger Mas va preparar un programa especial per aquest concert. Era la primera vegada que visitava el Teatre de Sarrià i era conscient que trepitjava l’espai de J.V. Foix. Un espai que va mostrar que coneixia bé, també en el seu territori, el Solsonès: els Foix venen de Lladurs, d’un mas de la plana envoltada de costes seques i aspres. No és l’únic poeta vinculat a Sarrià i Sant Gervasi al qui va fer referència. Va deixar el teatre meravellat recitant un insòlit poema de Joan Maragall, “Solaiada”, una referència eròtica sobre la Immaculada Concepció. I va seguir amb “Si el mar tingués baranes”, poema de Maria Mercè Marçal (vinculada a l’Escola Orlandai), amb referències a Rosalia de Castro:
Si pogués alçar tanques
al jardí de l’amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
Aquí la veu i la guitarra de Roger Mas ja havia conquerit l’audiència. I va voler deixar un homenatge a Josep Carner amb una versió de “Fènix”, del Bestiari, la mítica au que reneix de les cendres.
Reivindicar mossèn Cinto: “la pàtria, l’ànima és al cel”
Entre cançons i poemes, Mas també explicava històries, com la de l’autopista, un somni surrealista d’una cursa cap a l’horitzó. Era una introducció a la cançó “L’home i l’elefant” dedicada a un altre referent del barri: al seu amic Eloi Serrahima i la seva companya Xon Soler. També va considerar que calia fer una exposició sobre l’obra de mossèn Cinto Verdaguer i les sis cançons que ha musicat de l’obra pòstuma Al cel, publicades a l’àlbum Les cançons tel·lúriques. Va ser un dels grans moment de la vetllada:
Ai! en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.
“Anem” (Jacint Verdaguer)
O:
L’univers és infinit,
pertot acaba on comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen
“Plus Ultra” (Jacint Verdaguer)
Durant el confinament, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona va convidar Mas a tocar aquestes cançons a Vil·la Joana, a Vallvidrera; es troben a YouTube. Al Teatre va recordar que mossèn Cinto és un dels més grans poetes universals, i potser els catalans no en som prou conscients. El periple per Verdaguer va acabar amb l’extraordinària versió del “Compte Arnau”, d’Irredempt:
“Lo comte de Mataplana ne tenia dos cavalls:
l’un era blanc com la gebre, l’altre fosc com lo pecat”.
Aleshores, amb el concert madur, Roger Mas va cantar una de les cançons més lluminoses i tràgiques alhora, “Jordi”, una adaptació de la cançó tradicional anglesa “Geordie”, publicada a Parnàs, el seu darrer àlbum i el més present al llarg del concert. La seva vinculació amb la situació política actual és evident i va ser celebrada pel públic:
El jutge li digué: «Bona dona, em sap greu,
no hi haurà pas clemència.
I ara marxeu, res no hi podeu fer:
la llei ha dictat sentència».
I així penjaran Jordi amb una corda d’or,
que a pocs és reservada;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.
Una altra divertida història, la d’una topada amb la guàrdia civil quan era jove, ens va portar a la part final del concert, recuperant cançons d’Irredempt com “Pols de nimfa” i, sobretot, la fosca i esfereïdora “El rei dels verns”, un lied tradicional alemany compost a partir d’un poema de Goethe. Així va anar acabant el concert de Roger Mas al teatre de Sarrià: ens havia mostrat el seu Parnàs, una muntanya feta amb les lletres dels poetes, d’aquí i d’arreu, alguns vius però la majoria morts. Però ben actius dins l’imaginari de Roger Mas. Magnífic!
