26.1 C
Sant Gervasi
| Dimecres 29 de juny de 2022 |
Publicitat

Salva Ferran: “Els barris de muntanya volem ser el districte onze de Barcelona”

Entrevista amb l'activista i bomber de Barcelona jubilat, Salva Ferran, referent en protocols d’incendi a Vallvidrera

Publicitat

Gent del Barri

Sergi Alemany

Salva Ferran (Vallvidrera, 65 anys) és activista veïnal i bomber de Barcelona jubilat. Està format en electricitat i electrònica, i des dels anys 90 és el referent en protocols d’incendi a l’Associació de Veïns del Mont d’Orsà-Vallvidrera. Quedem l’endemà d’un cap de setmana amb temperatures rècord a Collserola en un mes de maig: 34,4 graus registrats a l’Observatori Fabra el dissabte 22. El punt de trobada són les escales que hi ha a mà dreta sortint a la plaça del Funicular, al costat de la Granja la Catalana, on de petit explica que hi menjava pipes amb els amics, i que també suposava una divisió territorial dins del poble: “De les escales en amunt hi vivien els estiuejants, i els del poble quedàvem a la pista d’hoquei per fer-hi la guerra amb les boles dels xiprers”. Resseguim la carretera que en el seu dia es va obrir per permetre el pas del Tramvia Blau fins a Vallvidrera i arribem al Parc de Bombers, que avui en dia només obre els mesos d’estiu: “Amb les condicions climàtiques que s’estan donant, la caserna ja hauria d’estar oberta”. Creuem el poble de punta a punta, fins a l’hort de la cooperativa Can Pujades, on ens acabem refugiant de la primera pluja preestival: “Que en vinguin moltes més”.

Quants anys fa que vius a Vallvidrera?

Publicitat

Tota la vida. No recordo haver dormit més que una sola nit a la ciutat quan era petit, excepte quan em tocava fer guàrdies al parc de bombers de l’Eixample. Vaig entrar a treballar-hi amb 22 anys. El meu pare era paleta i bomber.

De petit anaves aquí a l’escola?

Publicitat

Sí. Érem uns 30 alumnes en dues grans naus. Els nens a baix i les nenes a dalt, però tots junts al mateix centre. Es deia ‘Escuela unitaria número 9’. També hi havia dos equips de futbol: el Vallvidrera i el Tobarra, que eren gent vinguda d’un poble d’Albacete. El meu vici era i és la bici. No passava ningú per les carreteres, era un altre món.

“Anava a banyar-me en calçotets al pantà i la mina Grott estava oberta”

Una infantesa rodejada de natura.

“Si passes la carretera, ves on vulguis”, em deia la meva mare. Creuar-la era l’únic perill relatiu. Anava a banyar-me en calçotets al pantà i la mina Grott estava oberta per passar-hi. Era tot molt més salvatge. Ja treballant, anava i tornava en bici de la caserna, quan no ho feia corrent. Tenia 30 anys (riu).

És fàcil la vida aquí a dalt?

Durant anys, viure a Vallvidrera ha estat un trasbals per molta gent. Pocs serveis, falta de llum, el cost de la mobilitat…  No gaire gent hi vivia tot l’any. He intentat ser transformador per al poble participant activament en les lluites veïnals, com molta altra gent de l’associació de veïns. Hi dedico moltes hores.

Carretera de Vallvidrera en direcció al Parc de Bombers © Sergi Alemany

Heu fet feina pel poble.

Viure a Vallvidrera, ara, és un luxe. Durant anys hem hagut de fer la revolta dels indignats i anar a sac contra els polítics i el Consorci del Parc per canviar les coses, i ho continuarem fent. Començant pels xavals, que han demostrat ser capaços de tenir tot el barri implicat en la defensa de la Buenos Aires.

Vallvidrera s’ha elititzat?

Fa anys, vam veure com Nuñez y Navarro mirava de guanyar terreny a la muntanya. Ara, Vallvidrera ha fet el seu procés d’elitització, com tots els barris de Barcelona. Això passa quan deixes les coses en mans del mercat privat. 

“Els joves s’aniran centrifugant per culpa de l’especulació”

Quin futur hi ha per a les noves generacions de llebrencs?

Els joves s’aniran centrifugant per culpa de l’especulació, i aquí hi ha hagut oportunitats per construir habitatge social, però el Districte mai ens ha volgut escoltar. Està arribant gent que es bunqueritza amb tanques altes en terrenys de més de 1.000 metres quadrats. Això és el que tenim avui a Vallvidrera. Ja no podem mirar a Barcelona, hem perdut les vistes i els miradors.

Quina és la lluita veïnal més rellevant?

L’enderroc de la masia tricentenària de Can Pujades, el 5 de maig del 2009. Ens va fer molt mal i ens va fer veure que calia un pla de futur per als barris de muntanya. La lluita contra Jordi Hereu i Sara Jaurrieta va ser ferotge, i Can Pujades es va convertir en un “hort urbà” depenent de Barcelona. 

Escales al costat de la plaça del Funicular de Vallvidrera © Sergi Alemany

Actualment, és una cooperativa de consum local.

Amb més 60 famílies que en són sòcies. Nosaltres volem gent als horts. Quan es posi en marxa la gestió cívica del nou Mercat Cultural podrem tancar el cercle, cuinant i socialitzant els aliments. L’oportunitat de tenir una Casa Orlandai ens unirà més a tots els barris de muntanya, no només a Vallvidrera.

Què s’ha mogut des del 2009 fins ara?

Hem passat més d’una dècada fent cartes als Reis. La part bona és que ara les associacions de veïns dels barris de muntanya anem tots a l’una. Als anys setanta, els veïns de les Planes i els de Vallvidrera baixàvem per separat a protestar a Sarrià.

“Aquí no funcionen les solucions de ciutat, ni tenim els mateixos problemes”

Qui ha fet més pel Parc?

Podrà agradar més o menys, però l’any 1983 Pasqual Maragall va ser un visionari en apostar per Collserola com el gran parc metropolità. Ara no hi ha política valenta. I Rubió i Tudurí, per descomptat, qui va parir el Parc amb la filosofia que considerem encertada de comprar finca pública.

Els barris de muntanya, el districte número 11 de Barcelona?

Volem ser el districte onze de Barcelona. Ens gestionem com una part urbana, però estem dins d’un Parc Natural. Aquí no funcionen les solucions de ciutat, ni tenim els mateixos problemes. Seríem el districte més gran de la ciutat, més que Sants-Montjuïc, i podríem dialogar amb els polítics de manera més directa.

Salva Ferran a Vallvidrera amb la ciutat al fons © Sergi Alemany

Collserola és oxigen per la ciutat.

Jo m’estimo Vallvidrera perquè em dona espai. L’Eixample té un metre quadrat de zona verda per habitant, mentre que als barris de muntanya som quatre habitants per hectàrea. No és normal viure en una ciutat amb tan poc verd! Collserola pot baixar a la ciutat. Cal portar-hi arbres com les alzines de la plaça Catalunya, que van sortir de Can Pujades quan era un viver municipal.

Com ha d’entrar el verd a la ciutat?

A través de corredors biològics, que arribin fins als parcs. No ho podem tenir tot aquí i allà res. Collserola és un luxe que s’ha de convertir en un benefici per a tots els ciutadans de Barcelona. Necessitem ciutats on hi hagi vida i es treguin els cotxes perquè la gent se les estimi. Estem aquí per defensar Collserola per tots.

“No és normal viure en una ciutat amb tan poc verd! Collserola pot baixar a la ciutat”

Com a bomber, t’ha tocat intervenir en un incendi a Collserola.

L’11 d’agost del 1994. Eren dies en què les condicions et feien ensumar el foc, així que la nit abans vaig pujar l’equip a casa. La gent que marxava de casa seva a les Planes col·lapsava tots els carrers, i en itinerància és quan més morts hi ha. El més segur davant d’un foc al bosc és quedar-se a casa, si prèviament has fet la feina. A la ciutat, en canvi, surt de casa i tanca la porta.

Quina feina exactament?

Una parcel·la pot ser propagadora de foc o franja de protecció depenent del material que l’envolta. Trobar cases envoltades de bruc enmig del bosc és una bestiesa. El principal problema quan hi ha un incendi és la por i el pànic, un reflex primitiu, i si no ens han ensenyat com actuar des de petits…

Salva Ferran davant la caserna de Bombers de Vallvidrera © Sergi Alemany

El Parc de Bombers de Vallvidrera està a punt d’obrir per temporada d’estiu.

Per vestir un sant, n’han de desvestir un altre. Els bombers d’aquí solen pujar de la caserna de Vall d’Hebron. És important que coneguin el terreny. L’any passat van venir de diferents parcs, i això no és bo. Són cinc bombers els que s’instal·len aquí a dalt. Abans existia el parc de Bombers de Sarrià, jo hi havia treballat un any.

Collserola està en risc elevat d’incendi?

M’estimo molt Collserola i intento fer pedagogia d’un risc real de gran incendi, perquè és un territori molt fràgil. La forta pressió que rep fa que, si no ho cuidem entre tots, es pugui provocar un incendi. En la prevenció és on guanyarem al foc. Aquesta ha de ser ara la màxima prioritat.

“Collserola se’ns crema qualsevol dia, si no hi posem calés”

Per què no s’inverteix en protecció?

Collserola és una història d’èxit en la campanya d’incendis, però fa massa anys que no es treballa avançant cap a la prevenció. Si no hi posem calés, això se’ns crema qualsevol dia. Un any et pots estalviar d’invertir-hi, però quan és recurrent… Quin cost té d’oportunitat no actuar? Dins del Parc hi vivim 25 mil persones entre els nou municipis.

L’AMB dedica avui el 0,2 % del seu pressupost al Parc.

Una vergonya. Els mateixos partits polítics asseguts a tot arreu (Generalitat, Diputació i Àrea Metropolitana de Barcelona) es barallen entre ells, mentre aquí no arriben els diners. Collserola ha passat a ser tan necessari com la ciutat. Crec que si ens pregunten als barcelonins, el 90 % de la gent dirà que és conscient del valor que té el Parc Natural.

Salva Ferran durant l’entrevista amb El Jardí © Sergi Alemany

Un incendi de sisena generació és el gran perill real.

Encara no ha arribat l’estiu i al vessant barceloní de Collserola els arbres ja tenen un estrès hídric brutal. La radiació està sent molt forta i les pluges dels últims anys són escasses. No hi ha aigua per a tots. Tindrem un bosc molt més sa si tenim menys plantes.

Cal desplaçar arbres?

La natura va fent el seu procés dia a dia, i cada vegada hi ha més arbres. Ens cal fer un mosaic agroforestal, fer net en alguns punts per evitar la continuïtat d’un gran foc per tota la serra. Ara, gairebé el 80 % de Collserola és bosc continuat. Aquí tenim un problema.

“Aviat veurem de nou ovelles a Vallvidrera”

No queden terrenys agrícoles per fer de mosaic…

El mateix any que tiraven a terra la masia centenària de Can Pujades, el Consorci del Parc es vantava d’haver eliminat 25 horts “il·legals”. Què vol dir això? Que l’agricultura no es valora. Anys després, acaben d’aprovar per primer cop unes ajudes econòmiques als agricultors. A finals del segle XIX, Collserola tenia vinya, i fins als anys cinquanta, abans de l’arribada dels combustibles fòssils, la llenya tenia un valor i es feia gestió forestal.

Tornaran els ramats més enllà d’una prova pilot?

El meu avi era pastor aquí. Aviat veurem de nou ovelles a Vallvidrera treballant en la prevenció d’incendis. Com que Barcelona no permet tenir ramats estables, hi estaran de vacances (riu). Les tractarem bé i els instal·larem uns bevedors. 

Salva Ferran a l’entrada de Can Pujades © Sergi Alemany

Què passa amb els senglars?

El gran problema del senglar ha vingut, també, de l’estrès hídric que tenen els arbres. L’any passat no van fer fruit, no hi va haver aglans i els animals es van desplaçar cap als contenidors per alimentar-se. I així van començar a baixar cap a la ciutat…

Què és el millor de Vallvidrera?

La gent. Hi ha la consciència que som pocs i diferents. No és el poble endogàmic d’abans en què tothom estava pendent l’un de l’altre, i tenim clar que hi ha una cosa molt valuosa a cuidar per tots que és Collserola.

“A Vallvidrera, els avis van desaparèixer del carrer d’un dia per l’altre”

I el pitjor?

Fer-se gran. Quan va tancar l’any 2012 la Llar Betània, els avis van desaparèixer del carrer d’un dia per l’altre. La meva mare, que va quedar viuda, ha d’estar-se en una residència a Sarrià. La gràcia de recuperar el que ara es diu la Buenos Aires ha de ser que pugui tenir un espai per a la gent més gran de 60 anys. Tothom ha de tenir dret a poder fer-se gran allà on ha arrelat.

Què t’ocupa ara?

Can Pujades, Som Collserola i Collserola Paisatge Viu. Tres iniciatives populars que treballen per al poble, que convido a seguir.

Un veí de Collserola critica que li han aixecat acta per tenir cabres i gallines

 

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.