Cultura
Maria Soucheiron Grau
Ens trobem amb Josep a mitja tarda, a l’emblemàtica Casa Orlandai, situada al bell mig del barri de Sarrià. Es presenta com un home molt senzill, savi i calmat, que transmet perfectament la seva manera de viure i escriure amb els seus gestos. A les portes de Sant Jordi parlem sobre la seva primera novel·la, L’artefacte, i sobre la nova obra que està gestant, d’un contingut totalment diferent de la primera peça, mostrant d’aquesta manera també la polivalència de l’escriptor.
El Josep es mostra des del principi com una persona modesta, assenyada i oberta, amb curiositat i un grapat d’interessos ben diferents que, a l’hora d’escriure, es complementen i l’ajuden a construir un univers ben singular en què es pot llegir com beu de diverses fonts. De fet, es defineix a si mateix com una persona tastaolletes i curiosa, a qui li agrada saber una mica de tot, i amb un grapat d’interessos que van des de la informàtica, la física o la matemàtica, fins a la literatura i la psicologia.
L’autor manifesta ser “de Sarrià de tota la vida”, i parla de la botiga que tenien els seus pares, situada al carrer de Bonaplata, on des de petit va haver d’ajudar en el negoci familiar, cosa que -coneixent les dificultats i les hores que comporta tenir un negoci- el va impulsar a voler estudiar la carrera d’Informàtica. Després d’haver treballat tota la seva vida a La Caixa, va poder prejubilar-se a 55 anys. Va ser, segons Ortiz, la seva “gran sort”, perquè això li va donar una gran quantitat de temps per poder llegir i dedicar-se a l’escriptura de la seva primera novel·la.
Esmenta que L’artefacte prové de la curiositat per escriure, i que la va anar gestant molt lentament, ja que la va escriure en 18 anys. L’artefacte és una novel·la que superficialment tracta d’unes memòries ficcionades sobre un dels inventors de la bomba atòmica, basant-se principalment en la figura del científic hongarès Léo Szilard. L’autor m’explica que realment, però, es tracta d’una història d’amor i una investigació psicològica sobre la memòria, el pas del temps i l’oblit que genera el trauma.
La novel·la, segons l’autor, està construïda sobre tres pilars: l’històric, que parla del periple dels científics europeus a la II Guerra Mundial; la història d’amor, en la relació del protagonista amb la seva estimada que retroba molts anys després que se separessin; i, en tercer lloc, la novel·la psicològica, cosa que es reflecteix tant en la manera en què trena la novel·la, com en la manera què parlen i pensen els personatges sobre el seu passat i present.
L’escriptura d’aquesta obra va anar-se construint sense la voluntat que arribés enlloc, sinó més aviat com un conjunt de “bones idees” que va poder transformar en l’obra final sense tenir cap experiència prèvia en el món de l’escriptura. La seva manera d’acostar-se a aquest món prové de la seva devoció per la lectura i la seva curiositat, que el van portar a aquest àmbit de manera autodidàctica, fixant-se en l’escriptura dels grans autors.
