Cultura
Jaume Clotet
Tinc penjat a casa un cartell de la festa major de Sarrià de l’any 1979, obra de Claret Serrahima. El vaig trobar en un web d’objectes de col·lecció i no vaig dubtar ni un instant a comprar-lo. No ho vaig fer perquè fos bonic, que ho és; tampoc no el vaig comprar perquè fes referència a una qüestió sarrianenca, que en fa. El vaig adquirir, el vaig emmarcar i el vaig penjar perquè d’aquell cartell, si s’estira el fil, en surt una història formidable. És la història de com la societat sarrianenca es va organitzar, al crepuscle del franquisme i a l’albada de la democràcia, per defensar Sarrià de la depredació urbanística i en defensa d’un model de vida concret. És la història d’una lluita veïnal poc coneguda, però molt semblant a d’altres lluites que naixien en tantíssims barris d’una Barcelona bruta, autoritària, desendreçada i provinciana.
Per a deixar-ne constància, els infatigables Jesús Mestre, Joan Rosés i Pepa Tort acaben de publicar Viure l’espai públic, editat per El Jardí. El subtítol diu “Activisme veïnal i recuperació de la festa al carrer (Sarrià 1975-1980)”. Ha estat una feina intensa de recerca, a partir dels diversos arxius i documentació de les entitats de la vila, i molt principalment de l’Associació Veïnal de Sarrià. També han entrevistat persones que van participar d’aquell esclat popular tan divers, però ben unit en la defensa d’un patrimoni, d’una identitat i d’una manera de fer, i en contra de la dictadura franquista, que ja es trobava en els seus darrers espasmes.
Cal tenir en compte la realitat d’aquell moment històric, quan els especuladors enderrocaven cases i més cases, moltes de gran valor patrimonial, per aixecar-hi grans edificis per allotjar-hi una població creixent. Aquells constructors comptaven amb la complicitat de les autoritats locals, que no només eren franquistes, sinó també corruptes, i d’unes lleis ben laxes a l’hora de protegir el patrimoni arquitectònic. Entre els uns i els altres haurien deixat Sarrià del tot irreconeixible, però es van trobar amb l’oposició d’una població organitzada, culta, activa i democràtica, que va aconseguir aturar molts despropòsits i en va corregir d’altres. Alguns van reeixir, malauradament.
En Jesús Mestre, en Joan Rosés i la Pepa Tort han fet molt més que un llibre. Han omplert 120 pàgines de memòria i de records, d’identitat col·lectiva. Qualsevol persona que hagi nascut o hagi viscut a Sarrià durant els anys setanta i vuitanta s’hi sentirà identificat. Potser més d’un fins i tot s’hi sabrà reconèixer, en alguna de les moltes fotografies que il·lustren aquesta petita joia, juntament amb tota mena de plànols i cartells, que converteixen aquest llibre en un gran arxiu emocional en si mateix.
Segurament no hi ha cap altre barri a Barcelona sobre el qual recaiguin més clixés, més tòpics i més prejudicis. No són pas pocs els barcelonins que, fins i tot sense haver posat mai els peus en aquest racó de món delimitat per la muntanya de Collserola, la Via Augusta, l’avinguda de Pedralbes i el passeig de Manuel Girona, tenen una opinió molt ferma sobre què és Sarrià i com som els sarrianencs. I sovint erren el seu diagnòstic, perquè no es pot entendre Sarrià sense conèixer la seva gent i conèixer la seva història. I el llibre Viure l’espai públic ajuda a entendre, una mica més, qui som i d’on venim.
