6.8 C
Sant Gervasi
| Divendres 04 de desembre de 2020 |

Segona ensopegada amb la mateixa pedra, no serà l’última

"No treballem per viure, sinó que només se'ns permet viure per treballar", per Roser Díaz

Roser Díaz Martin
Vaig cursar els meus estudis a les Teresianes del carrer Ganduxer i he viscut tota la vida al barri. Vaig llicenciar-me en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i tinc el curs d’adaptació pedagògica. He treballat durant 32 anys en el món de les mudances, on encara soc comercial. M’agrada la poesia i l’any 2009 vaig publicar el poemari Por tísoy, sé túpor mi. He guanyat diversos Jocs Florals, i el juny del 2018 vaig obtenir el segon grau de xinès per la Universitat de Pequín. També em dedico a fer estudis històrics d’edificis de Barcelona per presentar a l’Ajuntament. I com no, col·laboro amb El Jardí des del juny del primer any que va sortir.

El Racó del Veïnat

Roser Díaz

És lògic, fàcil i justificable que quan l’home s’enfronta a un problema desconegut de dimensions planetàries i que la seva conseqüència final s’escriu amb nombre de defuncions, s’esveri, s’espanti, i prengui les decisions més dràstiques i acurades per protegir-se d’un enemic gegantí.

Això ja ho vàrem viure. Ens vam tancar dins de casa, aturant tota la nostra vida, congelant el nostre temps, amagats i espantats demanant a Déu que aquell constipat sense importància, que va resultar ser una pandèmia mundial, no truqués a la porta de casa nostra. Esfereïts vam fer cues interminables per comprar menjar, vam lluitar per aconseguir aquella mascareta que regalaven a la farmàcia, vam aprendre que era el Zoom, les videotrucades, i a poc a poc la pantalla de l’ordinador es va convertir en la nostra finestra al món.

Cada dia veiem que els nostres estalvis baixen a un ritme semblant al que puja la nostra incertesa. Ho vam passar obedients, entossudits i esperançats segurs que lesforç tindria una compensació equitativa. Les solucions….. ja es van veure, subvencions encriptades dificilíssimes de gestionar, pagaments d’ERTOs que es van demorar tant en el temps que van obligar molta gent a demanar crèdits per menjar, cues a Càritas, voluntaris suplint aquelles coses que havien d’estar previstes, i tot perquè tenien por al desconegut que es reflectia en forma de malaltia i mort.

D’això ja han passat cinc mesos, estàvem advertits, coneixíem l’enemic i teníem per ben cert que amb més o menys força, tornaria. Ara, ja ha arribat. Sorprenentment ha estat a les escoles, aquell lloc més temut, on el control ha estat millor. La comunitat educativa ha fet una bona feina, un bon esforç. Però, podem dir el mateix en els altres àmbits? Sectors maleïts, copejats una i una altra vegada com la restauració, evidencien que ells no són els únics culpables, hi ha molts més. Cinc mesos per posar en marxa quelcom més que una teoria, que unes proves.

Tenim el mateix problema, un sistema sanitari a punt del col·lapse, potser no es pot demanar sempre el mateix a aquests, no hi ha superhomes, encara que hi hagi supervoluntats. Ara el virus ha tornat amb tota la seva força i la gent ja no té la por ni el convenciment que un esforç tan gran tingui una recompensa a l’alçada. Ens sacrifiquen la nostra vida, perquè no treballem per viure, sinó que només se’ns permet viure per treballar, s’ha de produir perquè giri la roda. A aquestes alçades em pregunto: no seria millor haver considerat abans un pla de previsió, coneixíem l’enemic? La ignorància no ens pot justificar.

Les mesures actuals són de cara a poder passar un Nadal mitjanament raonable, però després de tot això, qui té la raó? L’euro o la persona? No em queda gens clar qui està al servei de qui.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.