Gent gran
Montserrat Cornet
Feia anys que no anava al Palau de la Música. Sempre m’enduia papers reciclats. I sempre acabava escrivint.
La música clàssica m’agrada però m’entristeix… i m’inspira.
Avui era música russa amb una gran orquestra: Mussorgski i Rakhmàninov.
De Mussorgski, Quadres d’una exposició.
De Rakhmàninov, Concert per a piano i orquestra, amb un final que sempre m’emociona.
Jo anava amb una noia russa i un noi peruà. I com que no coneixien la meravella de Domènech i Montaner, els hi he ensenyat fins a l’última fila del segon pis des d’on s’aprecien els dos cavalls i tota la grandesa de la sala.
Un matrimoni gran, brasiler, estaven sorpresos pels materials modernistes: ceràmica, fusta, vidre, pedra, ferro…
— Materials nobles, els hi he dit.
Com molts d’altres, s’estaven enamorant de Barcelona.
Un cop al meu lloc, com he fet sempre, he intentat escriure. Volia expressar les meves impressions però he hagut de fer un gran esforç.
Per primera vegada, m’adono que la mà em tremola.
