16.3 C
Sant Gervasi
| Divendres 07 de maig de 2021 |

Sergi Mateu: “Necessito fer obres en les quals hi cregui”

El proper 25 d’octubre el podrem veure al Teatre de Sarrià

Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Gent del barri

Maria Antònia Font

Aquest mes hem entrevistat l’actor Sergi Mateu. Els espectadors el recordem sobretot pels personatges de Narcís Riera i Albert Flaquer a les sèries Secrets de famíliai La Riera respectivament. Tanmateix, com sol passar, el gruix de la seva actuació és teatral. No debades, el proper 25 d’octubre el podrem veure al Teatre de Sarrià al capdavant del monòleg Puig i Cadafalch, un croquis.

Vostè va néixer a Sabadell però viu a Vallvidrera. Com hi va anar a parar?

Recordo que de petit, quan anava al Tibidabo, ja pensava “M’agradaria viure per aquí.” Sempre he valorat el contacte amb la naturalesa, em molesta l’acumulació de gent i de soroll. Abans de les Olimpíades, havia viscut en un pis de lloguer a la Barceloneta, a tocar del mar. Però després van apujar molt el preus, i com que tenia 35 anys vaig pensar que era el moment de comprar-me un pis. Aleshores vaig tornar a recordar aquell desig d’infància i vaig trobar una casa prop del Tibidabo que em va agradar. Més que a Vallvidrera pròpiament, estic a la falda del Tibidabo.

Quins avantatges i inconvenients troba a viure allà?

Bé, la gestió del Parc d’Atraccions fa que la zona es col·lapsi. La gent, a més, té la inèrcia d’agafar el cotxe… I també hi ha massa bicicletes. Tot això és el preu que hem de pagar per viure del turisme. Però el meu carrer és fantàstic. I gaudir de l’aire fresc i de la proximitat de Collserola val molt la pena. També faig vida de barri a Vallvidrera. Ah, sé de gent que ha marxat per la Torre de Collserola: jo puc assegurar que tinc molt bona salut i no m’he transportat en una cosa rara. Fa 25 anys que no m’he mogut.

Anem ara a la seva faceta professional. Quan va decidir fer-se actor?

Em sembla que de petit. El meu primer contacte amb el teatre va ser quan tenia 7 anys, a Sabadell: pujar a un escenari em va fascinar. Cap als 15 anys vaig entrar a un grup de teatre a l’institut mateix i m’hi vaig veure en el futur, malgrat la inestabilitat laboral. La meva família no s’hi va oposar, però sí que volia que tingués una alternativa professional. I vaig començar Antropologia, que m’ha servit com a complement de formació, tot i que no vaig acabar la carrera perquè vaig poder entrar a l’Institut del Teatre i vaig formar un grup amb un professor que s’ha mort fa poc: el Iago Pericot. Durant uns 10 anys, vam fer teatre independent i experimental. Per posar un exemple, el 1977 vam representar una obra dins el túnel d’un metro. Amb el Iago escrivíem obres, n’adaptàvem… Vaig aprendre molt amb ell: no només aspectes de la professió, sinó també de la vida.

“Els resultats poden haver funcionat més o menys, però m’he sentit molt lliure triant els projectes: en una obra hi has de posar molt de tu mateix i és dur estar tan exposat a l’opinió del públic”

Pot dir que mai li ha faltat feina o bé ha passat èpoques difícils?

Jo puc dir amb orgull que, millor o pitjor, sempre he viscut de la professió. I mai he fet un projecte perquè sí: no va amb la meva manera de ser. Els resultats poden haver funcionat més o menys, però m’he sentit molt lliure triant els projectes: en una obra hi has de posar molt de tu mateix i és dur estar tan exposat a l’opinió del públic. Necessito fer obres en les quals hi cregui.

Ha fet cinema?

He fet una trentena de pel·lícules, que he gaudit molt. Val a dir que abans hi havia més cinema. Destacaria La crónica de una muerte anunciada, un projecte internacional entre França, Suïssa, Itàlia i Colòmbia, i que va dirigir Francesco Rossi. Van ser quatre mesos que em van marcar. En canvi, de sèries només n’he fet tres, però són el que ha perdurat més a la memòria de la gent: Secrets de família, Hospital Centrali La Riera, que, en efecte, són sèries que han funcionat molt bé. Aquestes sèries, que són corals, et permeten anar a gravar dos o tres dies a la setmana i la resta de dies compaginar la sèrie amb altres projectes, que és el que he fet.

Secrets de família (1995) va ser la segona sèrie de TV3, i es va emetre l’any següent de Poblenou. Fins a La Riera(2010), passarien 15 anys. Al marge del que veiem els espectadors, que és el resultat, com ha evolucionat el gènere des d’un punt de vista tècnic i interpretatiu?

El gènere ha canviat per bé, tant des del punt de vista tècnic com també des del punt de vista de la producció: això segur. També ha millorat des del punt de vista de la producció: els actors ja no hem de perdre tot un dia per gravar una sola escena, i els guionistes s’ha acostat als gustos de l’audiència. Cal tenir present que, ara mateix, les sèries són més rendibles que el cinema, ja que poden arribar a qualsevol punt del planeta.

Parlem, finalment, de Puig i Cadafalch, el seu darrer projecte. Com l’ha preparat i per què l’hauríem d’anar a veure?

Puig i Cadafalch: un croquisva ser un encàrrec de la Federació d’Ateneus pel 150è aniversari del seu naixement. Doncs bé, quan ja havia estrenat l’obra fora de Barcelona (i per tant se n’havia fet poca divulgació), s’hi van interessar els d’Òmnium, amb qui he col·laborat algunes vegades. Al cap de quatre mesos, van venir a la representació que vaig fer a l’Aliança de Poblenou i tothom va quedar entusiasmat. Més bona propaganda que la puguin fer allà, no la trobareu enlloc. És un monòleg, però l’interès no cau en cap moment. En absolut!

Però encara no vam tancar l’actuació de Sarrià encara. Al juny, quan vam acabar la gira, ens van demanar una actuació per a l’octubre. Jo no sabia quins projectes tindria aleshores però m’hi vaig comprometre: el proper 25 d’octubre seré al Teatre de Sarrià, que ha quedat molt bé i és una meravella.

Què destacaria d’aquesta obra?

Hi ha dues coses que m’agradaria subratllar. La primera, que vam estrenar el monòleg dia 30 de setembre de l’any passat als Lluïsos de Gràcia. Va ser emocionant, perquè després de cantar Els segadors, la gent va anar a defensar els col·legis. Pell de gallina. I l’altra, a l’estiu vaig recordar que el Sindicat d’Actors disposa d’un programa per portar actuacions a la presó, concretament a Lledoners. Fa dues setmanes vaig portar-hi aquesta funció i va ser una gran experiència, perquè vaig poder fer arribar una obra que aporta molt coneixement també a presos comuns.

“Fa dues setmanes vaig portar-hi aquesta funció (a Lledoners) i va ser una gran experiència, perquè vaig poder fer arribar una obra que aporta molt coneixement també a presos comuns”

El monòleg parteix de les Memòriesde Puig i Cadafalch. Com s’ha fet l’adaptació?

Puig i Cadafalch va aportar molt com a  arquitecte i com a  polític, tot i que el monòleg està més centrat en la política. Sí que hi ha unes pinzellades inicials sobre l’arquitectura, però l’eix és en cinc moments polítics: regidor de Barcelona, diputat de les Corts de Madrid (amb un episodi que fa riure bastant), president de la Mancomunitat el 1917 quan mor Prat de la Riba, prohibició de la Mancomunitat per Primo de Rivera, i visió de la Guerra Civil. Els anarquistes el consideraven massa religiós, però els altres el veien massa catalanista. I a la postguerra no va poder exercir ni de polític ni d’arquitecte: va viure dels seus estudis.

Qui vulgui, doncs, ja té una obra de teatre amb ressonàncies històriques per posar a l’agenda. Tractant-se de cultura, si ha agradat a tanta gent, no deu ser perquè hi ha molta gent equivocada.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.